El cineasta soviètic Andréi Tarkovski va relatar en La infància d’Iván (Lleó d’Or a Venècia, 1962) les vida d’un xiquet orfe de la II Guerra Mundial que es converteix en un explorador de l’exèrcit i partisà per a venjar la mort de la seua mare a les mans dels nazis. Quan cau Alemanya i les tropes soviètiques entren en el búnquer d’Hitler, un soldat que el reconeix en la fitxa dels executats, es pregunta si aquesta “serà l’última guerra en la terra”. Evidentment, no l’ha estada i tot fa pensar que com va deixar dit Leonard Cohen en Anthem les guerres tornaran a ocórrer.

“Occident”

La començada el 28 de febrer passat, unilateralment pels Estats Units i Israel, guarda similituds amb les dues del Gofo, (la de l’Iraq, iniciada fa ja 23 anys i que es va prolongar per quasi nou anys). Tant per les seues fosques motivacions com pel seu desenvolupament, encara més amb la segona (2 d’agost de 1990-28 de febrer de 1991).

El filòsof Ernst Tugendhat (1930-2023), jueu alemany, i destacat activista per la pau mundial va escriure en 1991 un article titulat “La guerra del Golf, Alemanya i Israel).

El filòsof distingeix entre els fonaments “aparents” i “reals” en la guerra. I afirma que és “fals per complet” que aquesta guerra siga l’anomenat “principi del Dret Internacional”. I agrega:

“1.Encara que una guerra estiga en si mateixa ben fundada, només estarà justificada si s’ha esgotat tots els mitjans no bèl·lics possibles per a evitar el mal.

2. En la previsió dels mals que la pròpia guerra comporta aquests no han de trobar-se en una proporció desmesurada respecte a la del mal que ha de ser evitat mitjançant la guerra”. I conclou que “els dos principis han sigut clarament infringits en el cas que ens ocupa”. La guerra no havia d’haver començat i si va ser inevitable és perquè “els nord-americans anticipant-se a la guerra, van reunir una força militar a la qual no podien retirar sense més raó”, diu Tugendhat. Com tots els filòsofs l’humanisme dels quals és indiscutible, el seu pronòstic és també precís i a 35 anys d’aquestes línies profètiques, adverteix el següent:

“És important observar que aquesta guerra avança cada vegada més cap a una contesa ens l’opressiu i estèril món industrial, que es fa cridar a si mateix “Occident”, i el vital i humiliat món de l’Islam, de gran riquesa petrolífera i pobra industrialització, posseïdor d’una gran tradició humanista i d’un potencial d’il·lustració semblant al d’Occident. És important assenyalar com en la lleugeresa amb què Occident duu a terme aquesta guerra s’entremesclen clars elements racistes. Europa va ser allí on van ser escomeses les guerres més espantoses, deshumanitzadores i criminals d’aquest segle. No obstant això, el potencial d’arrogància que posseeix un europeu o un nord-americà, és com resulta evident, inesgotable . Cap Vietnam, cap Auschwitz ha generat coneixement, sinó tan sols monuments per al record”.

Un “indici d’aquesta conducta” assenyala el filòsof és que les baixes o “pèrdues pròpies han de ser mantingudes en el número tan baix com siga possible”. Les dels altres no compten. No tots els homes són iguals per a Europa o els Estats Units. “S’actua així per raons de política interior”, respondran : “ Per descomptat, més no per això deixa de ser significativa eixes actitud per al sofriment que els nord-americans han implicat fins ara a Llatinoamèrica, Vietnam, etc., el mateix sofriment del qual revestiran al món d’ara en avant”.

els Estats Units té dues cares, cap a dins la seua política interior de tint democràtic, respectuosa de drets. Cap a fora la Llei del Llunyà Oest amb l’objectiu manifest d’implantar un nou ordre mundial a la seua voluntat.

Pleonexia

Podria ser, com pensava Freud, que la fascinació per la guerra és inherent a l’ésser humà, com li confiava a Einstein, pacifista convençut, que li va consultar sobre la manera d’evitar-la. La guerra seria, doncs, una recaiguda en un estatus naturae, o com diria Hobbes, “l’home és un llop per a l’home”. Amb l’excepció que aquest calumniat cànid no es menja als seus semblants.

L’ésser humà viu en societat, certament, el que implica que ha de renunciar a la seua naturalesa salvatge. No obstant això, existeix un altre factor, el que Tugendhat flama “futbolístic”: “Molts de nosaltres no ens concebem com a homes sinó com a membres d’una determinada col·lectivitat, com a valencians o berlinesos, espanyols o alemanys”. Tals identificacions a vegades ens situen enfront d’altres col·lectivitats d’una manera gens pacífica tan sols sota l’aspecte de superioritat o inferioritat. L’autoestima nacional augmenta quan l’equip representatiu venç a dels altres, o l’exèrcit en la guerra. La identitat hauria d’entendre’s d’un mode diferent, diu el filòsof jueu, que degué patir la persecució nazi en el seu temps. L’arrel del mal nia en les injustícies provocades per l’estructura de la societat, que fa que estiguem dominats per ressentiments i el pes de sentiments d’inferioritat. No sols això, per descomptat, sinó que cal analitzar la ideologia que sustenta el fonament, suposadament “ètic”, pel qual entra en guerra un Estat contra un altre. Perquè “no són creients”, ergo són dolents. En segles passats el fonament no havia de ser moral sinó d’interessos col·lectius, però en l’actualitat aquests s’identifiquen sovint amb els dels grups de poder, la poderosa indústria armamentística per exemple, i per descomptat, la classe dirigent.

Tenim al capdavant de l’ordre mundial un líder afligit del que Plató cridava “pleonexia” (el desig de tindre cada vegada més, més que abans i més que els altres). Una persona dominada per aquest sentiment és injusta, afirma Tugendhat, “i això és el que impulsa a totes les persones situades en el poder, quan en unes certes circumstàncies persegueixen llançar-se a una guerra” (“El problema de la pau, hui”, conferència pronunciada a València el 30 d’abril de 1991).

Deia un ínclit columnista d’El Mundo, expert en sofismes, que dir “no a la guerra” és tan vacu i inútil com dir “no al càncer”. I es burlava del que ell creu que és un eslògan “sanchista”. Dir no a la guerra és afirmar que la problemàtica de la pau no és només una qüestió de supervivència, sinó un deure moral. Però d’això no caminen sobrats els que ho neguen i atien l’ardor guerrer.