Passarem a la història, no n’hi ha dubte, com la societat que va fer miques el poc que quedava de les relacions personals genuïnes. Se’ns recordarà com la més alegre horda d’inconscients i prescindibles hedonistes, vagues per afegiment, que ha trepitjat mai aquest pobre globus terraqüi. D’existir vida intel·ligent en algun racó de la galàxia amb veritable interés per visitar-nos —i és molt probable que així siga—, no resulta desficaciat pensar que tal vegada van emprendre el viatge i que, en l’últim instant, van donar un volantazo, just abans de disposar-se a aterrar en algun camp pla d’Albacete: així, grosso modo, van veure el que hi havia i van arrancar a córrer espantats. Esperaven trobar el Segle d’Or i a punt van estar d’afonar els peus, blaus i membranosos, en un munt de miserable llanda. Llàstima de pastes fullades i de tonyes que portaven per a obsequiar-nos.

De la mateixa manera que un alt càrrec d’una monumental empresa tecnològica, en Silicon Valley, assegurava que en el seu domicili no permetia l’ús de telèfons mòbils ni tauletes —sabedor del risc que comporten per als seus fills, coneixedor de la porqueria que amaguen, de com soscaven perillosament el desenvolupament intel·lectual d’un xiquet—, així els creadors de les infames aplicacions per a lligar, estem convençuts, freqüenten habitualment els bars més casposos, les cafeteries amb més solera del poble, les discoteques més carrinclones i passades de moda, i, avorrint les pantallitas, repudiant la seua pròpia obra d’enginyeria, s’arrisquen al contacte humà, s’aventuren a la trobada personal, a la distància curta, tradicional. Allí, en aquells ruedos llegendaris de l’amor, tiren fitxa amb entusiasme a les divorciades, i escolten commoguts amb un tebi somriure, amb semblant condescendent i somiador, assentint amablement amb el cap, fins a l’últim dels seus drames, fart prolixos: bé es coneix que fingir compassió, en respectuós silenci, obri les portes d’un dormitori.

Milton es queda curt amb el seu paradís perdut: en quin trist pandemònium hagueren de ser confinats els usuaris d’aquestes aplicacions per a lligar, d’aquests miserables mercats ambulants de carn. Admetent que la nostra societat, si es mira amb ulls tendres, poguera considerar-se un paradís del qual expulsar a aquests rebels llibertins —per estirar el símil—, costa treballe imaginar la pudor i les dimensions tangibles de la cloaca del desterrament, és a dir, del pou de llot en què s’està convertint l’univers de les actuals relacions personals: es presenta a l’ésser humà com un trofeu en aquestes aplicacions de tall sentimental, com una bicicleta d’oferta en l’aparador d’una botiga de barri, com una peça recentment esquarterada, com un bell costellam de porc. I l’usuari, còmodament arrepapat en el seu sofà amb funda, arrossegant el dedito en la pantalla, va descartant la presa en funció de la grandària del pit o de la prominència del paquet, segons siga el cas. I així, en uns minuts, es consoliden els futurs pilars de l’amor. De l’amor pur, honest, sense màcula. De l’amor poètic, sincer, arrabassat, sublim.

I mentrestant ens preguntem, entre sospirs, si li faltarà molt al meteorit.