El setanté sisé aniversari de la meua existència em sumeix en extenses i una mica confuses reflexions. I una d’elles és que la nostàlgia és un risc evident al qual cal evitar. Un dels textos filosòfics que he descobert recentment, “Infoxicación” de la jove pensadora espanyola Margot Rot, ho explica amb meridiana claredat: “Quan el temps ens passa per davant, quan envellim, quan ja no ens queden afectes amb els quals soterrar les dificultats i els canvis anhelem el que mai va tindre lloc. Tornem allí on mai vam estar”. En la ment conflueixen tots els temps, pretèrit i un altre imaginari. L’autora precisa que “és possible que la nostàlgia responga a la necessitat d’un present, que en el fons, no ens pertany”.

El temps i la memòria que d’ell es deriva és un misteri. Un altre filòsof, Sant Agustí: “Si ningú em pregunta el que és el temps, ho sé, si me’l pregunten i vull explicar-lo, no ho sé”. Si pensem en un etern present, seria l’eternitat. Ja no temps, sinó el privatiu d’una divinitat.

Anem perdent memòria amb el temps, segons sembla. Alguns infeliços de tal forma que fins perden la seua identitat. La mesura del temps és subjectiva, encara que per a Newton hi havia dues classes de temps, l’absolut i el relatiu. L’absolut flueix, estiguem o no. Però com va deixar escrit Borges, no estem fets de carn i os sinó de temps, és a dir de fugacitat, fluïm sobre la superfície del temps com si fora aigua.

Hi ha coses curioses sobre la vellesa: a alguns els provoca un sobtat interés per coses que abans no eren importants o que desconeixien. Molts majors es matriculen en acadèmies d’art o s’associen amb uns altres per a produir-ho. Uns altres decideixen apuntar-se al gimnàs per a fer Tai Chi o a cursos de cuina per a fer “vida sana”…quan tal vegada la major part de les seues vides han viscut en la despreocupació per eixos assumptes, portant una vida alguna cosa despendolada o amb vicis com l’alcohol, el tabac i el menjar poc saludable.

En el fons, la vellesa, com la mort, és una gran desconeguda. No sabem com enfrontar-nos a ella quan arriba el moment. Ens sorprenem enormement un dia qualsevol quan contemplem la imatge de la nostra ancianitat davant l’espill.

El poeta espanyol Luis Antoni de Villena, als seus 73 anys ha publicat un volum titulat Miserable vellesa. “La sensació va arribar als 69. Un dia em vaig saber vell. Em vaig reconéixer vell. No calamitós, però sí vell. Van aparéixer amb més constància les xacres, les goteres, la soledat, perquè la vellesa són diverses malalties en una”. És cert, en la senectut un pateix de “mil dolors xicotets” cada dia. I cita l’adagi llatí: “Tempus flagellum dei” (“Déu ens castiga amb el temps”) . Coincidisc amb el vell poeta que la vellesa no té res de romàntic ni tan sols de saviesa. La vellesa no és bella ni bona, sinó en les seues paraules, “un cércol a la vida, restriccions i impossibles”.

Un estudi de la Universitat de Stanford, conegut en aquests dies, revela que el moment de la decrepitud, és a dir quan l’ésser humà arriba a “vell” és l’edat de 78 anys, a causa d’un ràpid descens d’unes certes proteïnes en l’organisme que provoquen una evident deterioració física i cognitiu . Bo és saber-ho, encara que siga inevitable. Encara que un es va donant compte quan en el supermercat ens tracten de “cavaller” (i no ens sentim tan orgullosos perquè no és un compliment) i ja som transparents, és a dir invisibles entre la multitud de cossos gloriosos que poblen les voreres.

En una pel·lícula que va protagonitzar Gene Hackman, el personatge que encarna el gran actor, ja mort, reivindica el seu dret a desitjar cossos joves (“Per què hauria de renegar del que m’agradava quan era jo igual de jove ?”). Per descomptat, es tracta d’un personatge térbol i sota sospita d’haver comés dos assassinats de xiques adolescents. Per això, si potser, és millor baixar la vista davant qualsevol visió que ens retrotraga a l’edat de l’esplendor en l’herba que ja ha passat (helás) per a nosaltres. Per cert, entre les salutacions d’aniversaris , més de les que haguera desitjat, perquè deteste els aniversaris cada vegada més, em van enviar unes fotografies en les quals aparec amb molt més pèl i barba, en actitud adánica (a penes cobert) i fumant un cigarret relaxant, diguem. Ah, em va recordar eixos versos tan amargs però veritables de Gil de Biedma (No volveré a ser joven). “ Y la verdad desagradable asoma:/envejecer, morir/ es el único argumento de la obra”.