La compilació, tant quantitativa com qualitativa, de la presència del col·lectiu LGTBI en la producció de videoclips en l’Espanya de les últimes quatre dècades. De manera molt sintètica, aquest era l’objectiu inicial de la tesi de Fernando Fernández Torres, titulada «Análisis exploratorio y descriptivo sobre la representación del colectivo LGTBIQ+ en el videoclip musical español (1980-2024)», que ha sigut dirigida per Mar Iglesias García i Vicente García Escrivá, professors del Departament de Comunicació i Psicologia Social de la Universitat d’Alacant.

Després de la recollida de dades sobre aquesta mena de producte audiovisual, tanmateix, l’estudi ha assolit una major perspectiva que l’objectiu inicial i llança ofereix significatives respecte de la representació del col·lectiu LGTBI i, més enllà, sobre el context social i polític en el qual el discurs i les mateixes representacions han viscut canvis substancials. Defensada en la UA, la tesi li ha valgut la qualificació de doctor cum laude al seu autor, que exerceix de professor d’Expressió Gràfica i d’Animació en el grau en Comunicació Audiovisual de la Universitat Miguel Hernández d’Elx (UMH)

L’àmplia panoràmica que abasta l’estudi es deu, en part, al temps dedicat a la tesi per part de Fernández Torres. Segons explica, l’estudi el va iniciar l’any 2008, però, per diferents circumstàncies personals, el va anar dilatant fins a 2020. «Va ser en la pandèmia quan el vaig reprendre i, per això, he pogut tenir un ampli camp d’estudi i, sobretot, amb canvis importants gràcies als avanços socials que, al seu torn, s’han reflectit en els continguts audiovisuals musicals».

Un dels punts més cridaners de la representació del col·lectiu LGTBI en l’estudi de Fernández Torres és el canvi en la visió d’aquestes persones que es produeix, aproximadament, cap a la meitat del període analitzat. «Encara que amb puntualitzacions, mitjançant l’estudi dels videoclips s’adverteix que la primera meitat de l’estudi, des de 1980 fins a 2005, es dona una visió pessimista d’aquests personatges, mostrant-los vulnerables, marginats i en conflicte amb la societat, mentre que en el segon període la visió és oposada, afirmativa i optimista, en sintonia amb un discurs social, normalitzador i reivindicatiu del col·lectiu», concreta l’autor.

En el mateix sentit, l’investigador troba un punt d’inflexió cap a l’any 2015, quan «els  artistes queer dominen el discurs. Amb l’autoproducció i amb el detriment de discursos que procedeixen d’artistes heteronormatius, els mateixos artistes queer produeixen els videoclips, esbiaixen menys i es produeix un verger d’expressions que es mouen entre l’optimisme, l’empoderament i la representació dels aspectes negatius del col·lectiu abordats amb intenció autocrítica», matisa.

Com a contrapunt, l’autor detalla com la tècnica de l’anagnòrisi és utilitzada per les discogràfiques per a «maquillar, disseminar i que es veja poc o gens el discurs LGTBI en els videoclips». És abundant l’ús d’aquesta tècnica en la representació del col·lectiu en els audiovisuals musicals, que consisteix a revelar al final del producte que es tracta d’una persona d’aquest col·lectiu, però es manté la intriga o el dubte durant tot el vídeo. «Per la ubicació, aquesta revelació passava desapercebuda per a molts espectadors, ja que es feia, fins i tot, fora de la cançó en si. Això mateix es tallava de l’emissió en les cadenes de televisió que emeten videoclips contínuament, per la qual cosa les discogràfiques es posicionaven amb el col·lectiu, teòricament, però en realitat evitaven tant com era possible que se sabera», concreta Fernández Torres.

Aquest recurs de l’anagnòrisi, conegut com col·loquialment com a queer reveal, és tan comú en la producció de videoclips amb representació del col·lectiu LGTBI que l’autor de la tesi apunta a la creació d’una subcategoria pròpia d’estudi. Cita altres autors per a considerar categories que classifiquen els audiovisuals segons l’omnipresència de l’heteronormativitat, l’homogeneïtat queer o les diferents cares del col·lectiu, i matisa que «a aquestes, entre altres, s’hi podria afegir i considerar en estudis futurs la de l’anagnòrisi com una subcategoria pròpia dins de la representació del col·lectiu a causa de l’abundant presència del recurs en els videoclips analitzats».

Respecte de la metodologia de l’estudi, l’autor indica que «va ser un dels majors problemes, perquè no hi ha una metodologia o manuals concrets per a l’estudi de videoclips». No obstant això, va optar per establir pautes pròpies d’anàlisis quantitatives i qualitatives i va seleccionar un centenar de videoclips repartits en tot el període estudiat com a mostra a analitzar. De cada producció audiovisual, Fernández Torres en va examinar l’autoria, l’any, el tipus de representació del col·lectiu, la trama, si és un contingut positiu o negatiu, empàtic, si presenta conflictes i solucions i, fins i tot, si la persona representada mor o no, entre altres dades.

Així, destaquen algunes de les parts analitzades al detall per l’estudi i que resulten significatives del panorama musical espanyol de les últimes dècades, com les dedicades a «Música i diferència sexual durant la Transició: els anys vuitanta a Espanya i la Moguda Madrilenya», «Alaska, Almodóvar i McNamara: l’inici d’una relació entre la música i el col·lectiu LGTBIQ+», «Tino Casal: mag audiovisual i primera representació homosexual en un videoclip musical espanyol», «El ressò de la SIDA en la música dels noranta», «Himnes LGTBIQ+ per al final del mil·lenni», «Humor musical i homòfob a l’espanyola» o «Sorpresa, és gai! Revelació queer en el videoclip musical», entre d’altres.

Finalment, Fernández Torres planteja dos possibles escenaris de futur, «que la tendència a l’alça d’artistes conscienciats i visibles continue o que, per contra, s’estabilitze o minve, la qual cosa dependrà de les polítiques d’igualtat de futurs governs i de la implicació amb el col·lectiu de la indústria musical i dels mitjans de comunicació». A més, l’estudi insta a seguir la línia de la investigació tant des d’una perspectiva quantitativa, ampliant en nombre de videoclips analitzats, com quantitativa, ampliant els trets sociopolítics del contingut.