Caldria recórrer el globus terraqüi amb una lupa grossa a la mà per a aconseguir trobar, en algun país remot, i amb molta sort, un amor tan apassionat i fervent com el que ací sentim pel treball. Ací, en aquesta ampla i assolellada pàtria, bellíssima i topogràfica pell de bou, el treball es venera. Ens estremeix un feliç pessigolleig sol amb pensar en el martell i la clau anglesa, ens salten dos tebis lagrimones d’alegria en portar a la memòria, beneïda glòria, el jupetí groc o la polida bata blanca. Es combrega, alçant els braços al cel, amb el sagrament de la suor i el front.

Per poc que un pegue l’ull al cristall de la finestra, molt abans que ratlle tímidament l’alba, se sorprendrà en descobrir el carrer atipat de proletaris: quina tendresa, els del servei de neteja acudeixen a agranar els carrers, abans d’hora, per a no molestar a ningú, per a exercir l’ofici al seu sabor. A què perdre el temps enllitats, havent-hi ja adormit bastant. Qui necessita prendre un vulgar café, amb el treball pendent que hi ha. Qui vol un trist entrepà, podent arremetre sortosament contra la torre de paperots. Ja els clavarem la dent, al café i a l’entrepà, al costat dels geranis mústics de la sogra. Què malament llueix una jornada laboral tan curta, tan minsa, tan escassa i rosegada: fa gust de poc o a quasi res. No ens arriba ni per a calfar el múscul. En cada empresa, un ram de precioses anècdotes diàries, que són com a retaules animats de profund amor celestial: obrers empalmant torns i partint-se gustosos el llom per arrancar un somriure al patró. Visca el treball! El que compte és acostar el muscle i menysprear l’hèrnia. La salut —element accessori— és un conte xinés, una faula de gent fluixa, sense empenta, un engañabobos de aúpa. Es brinda amb arrabassada eufòria, esclata la catarsi: Visca el salari mínim interprofessional! Amb això, diuen els pràctics, té un per a viure folgat. Li sobra per a comprar-se dues segones residències a la platja i una en la muntanya.

Ara bé, l’orenga escasseja en el turó. Ull al parany, que és monumental: s’estima tant el treball que s’ha optat gelosament per acaronar-lo, per reservar-lo, per dosificar-lo minuciosament. Per amor, es treballa també el justito, per a no gastar-ho. S’han donat casos de pilots que van abandonar el seu lloc a trenta-sis mil peus d’altura. Per no abusar del torn, per no destenyir l’ofici, van saltar gojosament en ple vol, encomanant a Déu la flamant aeronau. Cirurgians cardiovasculars que interrompen el treball, aquests sí, per a prendre un tentempié, abraçant-se a una corrosiva filosofia. «Senta, que el pacient se’ns mor.» «Mire vosté, en la vida no tot és treballar», sentencien, i aquesta consigna es propaga com una negra pandèmia, com a dogma de diable.

Portats d’un rapte de generositat, però sempre per amor, ens apartem ara de la faena, cedint el testimoni amablement al qual apunta per darrere. Mitja ungla trencada: baixa per ansietat. El metge, molt sol·lícit, molt prest a complaure, a no desbaratar les noves directrius, no necessita ni contrastar-lo. És tal l’elevat amor pel treball, que un no desitja hui ni arrapar-lo.