En la vida, el desig és un motor infal·lible que ens mou, que ens impulsa amb força desmesurada, que ens arrossega deliberadament, que sense parar ens encoratja a aconseguir un propòsit. És la suculenta carlota —si suculenta poguera considerar-se una trista carlota— que estimula nostra apassionada carrera darrere de l’objectiu, noble o no, traçat amb tinta indeleble en l’horitzó. Definit aquest poderós esperó de manera prosaica, sense escarafalls poètics, el desig vindria a ser la gasolina de cada dia, el renovat colpet en el muscle, el café del matí.

No obstant això, aquest univers contemporani i sorollós en què habitem, el context furiós, canviant i enigmàtic, saturat de tants centellejos bigarrats, de senderes tortuoses que condueixen en general a l’abisme, al desencantament; el món que fins ahir amb prou faenes compreníem, o créiem comprendre, hui, per a complicar una miqueta més les coses, es divideix en dues: el món físic i el món virtual. La realitat que fins ahir amb prou faenes enteníem, o que la nostra vanitat creia entendre, s’ha dividit en dues: la realitat tangible i la imaginària. I el desig, motor infatigable, esperó vigorós sense la qual la naturalesa de l’ésser humà s’esvaeix, també ha acabat, inevitablement, dividint-se en dos, fraccionant i perdent així la seua força, el seu empenyiment.

És fins i tot probable —teoria aterridora— que una major part d’aquest desig, la més essencial, s’haja mudat definitivament al món virtual, a eixe terreny escabrós, infantil i paral·lel. Ja no sabem amb seguretat quina ens satisfà més, què ens emociona més, si la riallada franca i impetuosa d’un amic assegut enfront de nosaltres o el «jajaja» impersonal d’una conversa a distància. Si una càlida abraçada en un portal o el dibuix d’un corazoncito en una pantalla. Si el consell sincer d’un germà o la frase passada de moda, filosòfica i ridícula, publicada amb preciosa tipografia en les xarxes. Ja no sabem amb seguretat si anhelem verdaderament el contacte humà, o si, per contra, eixe univers artificial, fal·laç, suplantador, ens basta i ens sobra per a sentir-nos satisfets. Si eixe desig paral·lel, empleat i extraviat en estúpides ramificacions, en un laberint evanescent de simulades alegries, d’existències espúries, ens basta i ens sobra per a aconseguir una realització personal. A penes queden certeses. És molt difícil aïllar les conviccions entre els dubtes, perquè la voràgine quotidiana, assaonada per l’esclat gradual i frenètic de la tecnologia, ensordeix aclaparantment el nostre sentit comú. Ja no som capaços d’afirmar amb seguretat quina ens commou més, si acomiadar a un ser estimat un matí de primavera, sota una fina i lagrimeante pluja, o contemplar el vídeo de dos gatets jugant amb una pilota.

Per a aconseguir el cim de l’amor, d’un amor vertiginós que provoque els més eixordadors batecs, per a descendir a un avenc de burbujeantes impressions, inefable paradís, per a recuperar aquell esperit naixent, abrasador, a lloms del qual galopàvem ahir amb aplom cap a la més enlluernadora i captivadora felicitat… Per a tot això, no oblide vosté subscriure’s i donar-li like.