Des de fa ja un temps, i resultaria àrdua tasca assenyalar quant fa exactament que va començar aquesta tendència, s’ha vingut desenvolupant una estratègia de sospitós calat, d’incomprensible benefici: la de fer creure a tothom, absolutament a tothom, sense distinció de cap mena, que és insubstituïble i prodigiosament fascinant. De fer creure a cada individu, sense preferència, sense aplicar cap criteri, al més esforçat i al més vague, al més assenyat i al més irresponsable, al més generós i al més avar, que és digne d’elogi i carn de profunda admiració.

El conducte utilitzat per a propagar aquesta entranyable estratègia ha sigut, quin dubte podia albergar-se, les xarxes socials, eixa golfa immensa i polsosa on arraconem tot allò que no aconseguim materialitzar en el món real. En un molt llunyà futur, si no rebentem abans en mil trossos en virtut del petardazo d’una d’eixes vint mil bombes termonuclears que pengen d’un fil trèmol sobre els nostres caps pelonas, en els llibres d’història es traçarà una divisió periòdica perfectament definida: la Prehistòria, l’Edat Antiga, l’Edat mitjana, l’Edat Moderna, l’Edat Contemporània i l’Edat del Wasap. És el model d’involució social més complex, minuciós i sorprenent que haguera pogut imaginar-se, i no precisament sense esforç. De no haver-ho vist, i bé de prop, ningú ho hauria cregut. A través d’aquest conducte, apuntàvem, el de les xarxes socials —fenomenal cavall de Troia de la desinformació, de l’estupidesa supina, del retorn accelerat a les cavernes, al més estancat analfabetisme—, s’ha vingut empolvorant, en forma de frasecillas cèlebres, una sort de dogma melós, una espècie de postulat infantil, disfressat d’improvisada filosofia, que no se sosté ni amb set pilars de formigó, i que podria resumir-se com segueix: vosté val més que un diamant, i ha d’estimar-se a si mateix prioritàriament.

Si es presta la suficient atenció, amb el consegüent i inevitable fogot, es descobrirà que cada dia brolla d’entre les pedres una nova legió de virtuosos pensadors, a quin més poèticament arrabassat: «Et mereixes tot, vulgues-te», escriuen amb lletra arrissada sobre fons acolorit, i aquesta ve a ser la principal línia editorial. «Només tu saps quant vals». «Acarona’t, no permetes que ningú et menyspree». «Tu, i als teus peus l’univers tot». Asfixiats per l’empatx de semblant doctrina, pesada com un martell piló, ens veiem obligats a tirar mà de l’inhalador. Ni amb quatre galtades aconsegueix un recuperar-se del vahído. Aquest gas sarín dels nous vendehumos de l’autoajuda s’agarra especialment a les vies respiratòries i no es pot ni bufar un ciri.

Quina bella societat es construeix amb aquesta mena d’insidioses filosofies. Primer el jo, el jo abans de res, i després els altres. Es fomenta hui poderosament l’egoisme, i a continuació l’egotisme, com un suplement dominical. I s’aniquila, per tant, tota empatia pel proïsme. On va quedar, es pregunta un, horroritzat, el deliciós encant de la modèstia, el preuat tresor de la humilitat.