Camina el vesper regirat, es balanceja rítmicament el veritable objecte de la fe. La brúixola espiritual tremola febrilment, amb un sant Vito de aúpa. Estem en època de fortes bandades. S’ajusten els engranatges de la fe a l’amor dels murmuradors cants de sirena. Devoció sí, mire vosté, el dubte ofén. Veneració a ulls clucs, faltaria més. Però a qui?, però a què? Un relleu en el Palau Apostòlic és un pretext que ni pintat per a examinar la bona salut d’una creença mil·lenària. Introspecció mística d’altura. Es desempolsen minuciosament les raons de la fe, els bons motius, que descansen en ocults racons del cor. A priori, un exercici higiènic.

Ara bé, el combat és desigual i està perillosament falsejat, perquè de combatre es tracta. Existeix una altra fe poderosa, demolidora, que arrossega amb si esperit i moral, ètica i principis. És l’altra fe, la fe de la cartilla, la de l’IBAN. És la fe que insta a resar a poc a poquet, en veu molt baixa, la de demanar amb dissimulat fervor que toc el gros. O un segon premi, si més no. La fe del apartamentito en primera línia de platja, la del viajecito merescut a Cancun. Eixa fe que se sustenta en gruixuts pilars de quotidiana filosofia, la que se secunda i s’afirma en sorbitos tendres d’amor propi: «Tota la vida treballant com un ruc, quin menys que un pellizquito», «Ai, si jo poguera comprar-me un descapotable, eixe roig de l’aparador de la cantonada, per a convidar a la Manoli a donar un paseíto.» I tot es condimenta amb un «Si Déu vol», o amb un «Virgencita, que poc et demane.»

En missa —en la missa forçosa, la de les comunions i les bodes—, després del Pare nostre que estàs en el cel, s’extravia la lletra i es xampurreja a trompades, desordenadament, seguint amb prou faenes el compàs vacil·lant del veí, però per rascar una Primitiva o un Euromillón s’és capaç de resar en fluid arameu una oració de trenta-sis versos. Quina puresa pot trobar-se en el res d’un xiquet, en els seus quatre esquinitas. És una fe ingènua, una fe càndida i prenyada de bondat, una fe perfectament immaculada. Quina ànsia, quin maliciós interés s’observa, no obstant això, en el res anhelós d’un cobejós. Al matí es besa amb viva exaltació el medalló del Sagrat Cor, amb els ullets tornats cap arrere, i, en rendir el dia, el sant escut de l’equip de futbol. Alguns dècims de loteria, de tant de bes, de tantes mostres d’adoració al sagrament pecuniari, han acabat perdent fins al color. Aquesta altra fe mou muntanyes, olivars sencers i fins a patracols medievals.

De la fe primigènia —de la bona, de l’oficial, la que porta marca de verificació blava— ningú s’acorda en època de vaques grosses. No es recorda d’ella ni el sagristà. Però quan el bestiar comença a perdre pes… Ai. De la fe s’acorda el gos quan el devoren les puces.