Tendim cap a la impostura. Com a revoltes i nombroses peces de privilegiat bestiar, tendim orgullosos cap a un món artificial, cap a una vida artificial. Tendim cap a l’existència buida, cap a abraçades fredes, cap a gestos unflats d’artifici. No contents amb l’aïllament, no satisfets amb la construcció d’eixes bambolles orgulloses en què fugim del contacte humà, ara ens llancem a l’abisme de l’univers sintètic. Tot es torna patètic estrafaig, tot es converteix en paròdia, en caricatura. Els besos cap als quals orientem el nostre amor són besos amb la mateixa consistència d’un holograma. Tendim cap a la mentida, cap a l’autoengany, cap a un món insuportablement asèptic.

És habitual escoltar sentències quotidianes d’aquest tipus: «Les tomaques de hui ja no saben com les tomaques d’abans». És possible que així siga. I la vida? La vida cap a la qual tendim té alguna similitud amb la vida d’abans? Conserva el mateix sabor? La calor sintètica de les abraçades de hui poc té a veure amb eixa amorosa flama que incendiava les abraçades d’abans. Ens inclinem cap a la més abominable indiferència, cap al més dissimulat menyspreu. A qui li importa hui el valor d’una conversa, la narració d’una experiència. Qui mostra hui un interés veritable en el que està explicant-li un amic. Fingiré que pare atenció durant un minut, però el meu únic desig és parlar dels meus problemes, uns problemes que tu tampoc escoltaràs, que tu menysprearàs igualment. Minuciós bucle infinit de desdeny, d’enorme apatia. Tendim cap a un laberint de relacions insignificants, cap a un embullat eixam d’inútils i prefabricats acords de convivència. Ens encaminem cegament cap a l’anihilació de l’amor familiar, cap a l’extermini de la més genuïna tendresa. Estem aprenent a no trobar-nos a faltar, a no enyorar la trobada amb aquella tia, amb l’avi, amb el germà.

Però la filosofia, arma prodigiosa, recurs de persones intel·ligents, és també una valuosa barricada on refugiar-se i resistir, on fer front al pensament caòtic, als dimonis de la indolència. La filosofia tractarà de fer-nos entendre que tot depén del cristall amb què es mira, que no són més que punts de vista dramàtics, que només són capritxos violents del desànim, que el món sempre ha sigut món i que els seus alts i baixos naturals i cíclics han aconseguit persuadir-nos que hui estem pitjor. Ens explicarà que eixa vida sintètica cap a la qual tendim no és més que una il·lusió, una il·lusió així mateix sintètica. Que eixos estats d’ànim mancats de tota emoció, de tota humanitat, en el fons són el fruit de les nostres percepcions ridícules, destarotades. Un judici precipitat, una rebequeria d’individus malcriats.

Tendim cap al desastre, cap a la deshumanització de la societat. Però la visió pràctica i interessada d’uns pocs tractarà de convéncer-nos que, en el pitjor dels casos, eixe món insubstancial cap al qual galopem és el just càstig, la conseqüència natural dels nostres pecats. Uns pecats que disten molt, no obstant això, dels pecats d’ahir, tan terribles, tan corporis. Els pecats de hui a penes fereixen la superfície del cor, a penes purifiquen l’ànima amb el seu dolor il·lusori i sintètic.