Algú va dir que el matrimoni és un dels problemes filosòfics més importants. També ho han dit del suïcidi, encara que no estiguen, en principi, relacionats. Per al psicoanalista britànic Adam Phillips el matrimoni és sinònim de monogàmia i en el seu assaig del mateix nom (Monogamy, 1996) desenvolupa a través d’enginyosos epigrames la idea de què parlar d’això “equival a parlar de tot el que podria importar: la sinceritat, l’assassinat, la seguretat, l’elecció, la venjança, el desig, la lleialtat, la mentida, el risc, els fills, l’entusiasme, els retrets, l’amor, les promeses, les cures, a curiositat, la gelosia, els drets, la culpa, l’èxtasi, la moral, el càstig, els diners, la confiança, l’enveja, la pau, la soledat, la casa, la humiliació, el respecte, el compromís, les normes, la continuïtat, el secret, l’oportunitat, la comprensió, la traïció, la intimitat, el consol, la llibertat, les aparences, el suïcidi i, per descomptat, la família”. (Prefaci).

“No tots creuen en la monogàmia, però tots viuen com si cregueren. Quan la lleialtat o la fidelitat estan en joc, tothom és conscient que esmente, o que vol dir la veritat. Tots es creuen traïdors o traïts. Tots tenen gelosia , o se senten culpables, i pateixen l’angoixa de les seues preferències. I els pocs afortunats que pel que sembla mai senten gelosia sexual estan sempre intrigats per eixa classe de gelosia o fan gala de no tindre’ls. Mai ningú s’ha deslliurat de sentir-se exclòs. En altres paraules, creure en la monogàmia no és diferent de creure en Déu”. (Monogàmia, 1).

PNo ha sigut sense objeccions i pensant-ho moltes vegades que m’he atrevit a escriure aquestes notes sobre el matrimoni. Com a reincident, tal vegada estic massa influenciat o prejudiciós sobre aquest tema. No obstant això, crec que les institucions que duren molt temps serà per alguna cosa, tal vegada són necessàries.

El poeta, antropòleg, assagista i novel·lista francés Georges Bataille (1897-1962) va analitzar en una de les seues obres (L’erotisme) els orígens del matrimoni i en particular el que es coneix com “el dret de pernada”, que consistia en el fet que la desfloración de la casada quedava a càrrec d’una autoritat superior al marit, el senyor feudal.

“Se sol considerar al matrimoni com alguna cosa que té poc a veure amb l’erotisme.

Parlem d’erotisme sempre que un ésser humà es condueix d’una manera clarament oposada als comportaments i judicis naturals. L’erotisme deixa entreveure el revers d’una façana l’aparença correcta de la qual mai és desmentida; en eixe revers es revelen sentiments, parts del cos i maneres que comunament ens fan vergonya. Insistim en això: aquest aspecte , que sembla estrany al matrimoni, mai va deixar de notar-se en ell”.

Per a Bataille, “el matrimoni és el marc de la sexualitat lícita”. Però, influït per la seua formació cristiana (va voler ser sacerdot, però posteriorment va renunciar a la fe) considera el matrimoni com una transgressió de caràcter paradoxal, perquè representa la violació d’una prohibició: “tot el que mou la religió implica la paradoxa d’una regla que admet el seu propi trencament regular en uns certs casos”. Com el cristianisme feia impensable que un ministre de Déu efectuara eixe trencament es va establir el costum de demanar al senyor feudal, ja que pel seu poder podia tocar les coses sagrades sense gran risc.

“En general no acabem de comprendre el caràcter eròtic o més simplement transgressor del matrimoni, perquè la paraula matrimoni designa alhora el pas i l’estat. Solem oblidar el trànsit per a considerar solament l’estat. A més, i des de fa molt temps, el valor econòmic de la dona va conferir a l’estat la importància principal. En efecte, la qual cosa en l’estat interessa són els càlculs, l’espera i el resultat; no els moments d’intensitat, que valen només en l’instant mateix. Eixos moments no es tenen en compte quan el que s’espera és el resultat: l’habitatge, els fills i els esforços que això requereix”.

(La transgressió en el matrimoni. Capítol X, L’erotisme)

Bataille va estar casat un parell de vegades, una amb una bella actriu francesa , a més d’altres dues parelles. La seua vida va estar envoltada de la controvèrsia per les seues estranyes idees i la seua obra va ser considerada transgressora i pornogràfica.

Eros i matrimoni

Aquests conceptes o idees contraposats sovint, com assenyalava Bataille, són també objecte d’estudi de Carl Gustav Jung, al qual ens referíem en una edició passada ací. “És una concepció nècia la que tenen els homes. Creuen que Eros és sexe, però erren: Eros és estar vinculat”.

Per al psiquiatre suís, “la majoria dels homes són eròticament cecs, ja que incorren en l’imperdonable error de confondre Eros amb sexualitat. L’home creu posseir a una dona quan la té sexualment. Mai la tindrà menys. Doncs per a la dona només compta de veritat la relació eròtica. Per a ella el matrimoni és una relació amb l’afegiment de la sexualitat”.

Per a rematar el seu concepte de l’Eros, Jung afig en un altre paràgraf el següent:

“S’espera que l’ànima no aquest trist després de l’acte sexual, però sovint en el matrimoni es desencadenen les pitjors baralles i malentesos després del coit, perquè la sexualitat no alimenta l’Eros”.

El marit, l’home, hauria de tindre “una relació individual” amb l’esposa, afirma. És a dir, no comportar-se com un bon gestor d’una empresa, perquè la dona que ha triat ha de ser per a ell algú especial. D’altra banda, Jung analitza la importància històrica del matrimoni com a institució i diu que des de temps immemorials ha sigut una mera operació comercial i sempre van ser molt escasses les bodes per amor. “Les dones es compraven i es venien; en les famílies reials continuen sent una espècie de tràfic de vaques, i en les famílies riques és similar”.

En temps remots, entre tribus bàrbares o primitives, adverteix, “qualsevol dona era més o menys bona”. I crida l’atenció pels incestos entre llauradors al seu país. Heus ací un cas del qual vaig sentir parlar fa poc: Un llaurador jove volia casar-se, la seua mare i ell posseïen una bona propietat, per això la mare li va dir. Per a què casar-se? Només hi haurà més boques que alimentar; hauria d’anar-me i m’hauràs de mantindre; si vols una dona, pren-me a mi”.

El problema que veu Jung per a tornar la institució matrimonial de col·lectiva a individual és que es produeix l’efecte anomenat participation mystique, és a dir una assimilació per la convivència estreta que elimina les diferències i causa dependència , és especialment si les parelles es casen joves.

Com a conclusió, probablement encertada, el psicoanalista ens adverteix que “el matrimoni no marxa només”, com no el fa cap negoci. “Per a la dona l’única cosa que no marxa per si sol és el matrimoni, perquè eixe és el seu negoci”. Supose que hauríem d’entendre “empresa” per negoci i no un mer intercanvi mercantil. Encara que certes idees masclistes sobreviuen i s’expressen de manera basta encara. Si fora per interés econòmic, diria que el matrimoni per a elles no és un bon negoci, perquè han de carregar amb el pes de les cures, la criança i l’administració dels havers, quan n’hi ha i l’home no fet desistiment total o parcial de les seues responsabilitats. La qual cosa sol succeir.

Fa poc vaig veure una imatge en una xarxa social. “Si et cases que siga amb una bona cuinera; l’amor passa, la fam, no”. Detestable.

S’entén que ja es conega un fenomen que ja no és la monogàmia sinó la “soligamia”, dones que fartes dels homes es casen amb elles mateixes.