Resulta molt més senzill grimpar els murs d’un castell medieval que tolerar els xicotets defectes d’una persona estimada. Xicotets defectes ahir, hui conscients i insuportables maldats. Què tenen els anys, què té el desembolicar-se contínuament el temps, embullat entre agulles de rellotge, que ens tornem irascibles i rondinaires. Què tindrà viure, que ens fa odiar la vida. Paradoxa grossa: el que tant ens enamorava ahir d’eixa persona, eixos xicotets defectillos adorables que la feien única, que la feien tan deliciosa i captivadora, que l’enaltien sobre la massa vulgar, que la destacaven entre una marea agitada de candidates, hui ens causen enormes rebel·lions d’estómac.

Per poètica definició, desplomar-se un en les xarxes de l’amor ve a significar el desig constant i àvid de desgranar totes les hores de la nostra existència al costat de la persona estimada, de resultes que un acudeix a la filosofia, eixe llibre obert i polit dels secrets de l’ànima, per a tractar d’esbrinar si la vida no serà, en realitat, un acudit fenomenal i enginyós: tant t’estimava, tant t’avorrisc. Es requereix rascar amb veritable afany en el fons boirós del bagul de la nostàlgia, on tants records bells de joventut i de tendre amor s’apinyen encara, per a aconseguir perdonar eixes odioses imperfeccions de la nostra parella que sovint ens irriten, que sovint estripen la nostra calma.

Tot l’anterior, tota la nostra puntimirada amargor refiérese a la nostra relació amb la companya més íntima, amb la persona que triem deliberadament per a compartir la nostra vida. Ara bé, amb els desconeguts, ah, amic, la cosa empitjora, i empitjora greument. Amb ells no hi ha parapet que mitigue la culpa, no hi ha bagul nostàlgic que rascar. De no existir la incòmoda amenaça de les conseqüències penals, de sobrenadar en una tèbia bassa d’impunitat, escanyaríem a una mitjana de quinze a vint subjectes al dia, i tal vegada la xifra s’antulla pobra: al qual colpeja persistentment la tasseta del café amb la cullereta, al qual gargamelleja una vegada i una altra al cinema, al qual tus darrere de nosaltres en l’autobús, al qual toca el clàxon sota la finestra, a la veïna que es calça els zapatitos de taló mitja hora abans d’eixir, al de la publicitat en la bústia, al qual s’impacienta en el semàfor, al qual provoca que ens impacientem en el semàfor, al qual crida aparentment sense motiu, al qual plora desconsolat amb motiu, al qual somriu després d’una finestreta de funcionari, al qual ens dona els bon dia a l’ascensor i al meteoròleg que anuncia pluja. Un cadafal per a cadascun. Un festeig fúnebre per a tots.

Ens exasperen algunes persones senzillament per existir, per tindre la gosadia de respirar prop de nosaltres. Ens enutgem amb els nostres sers estimats fins i tot per imitar els nostres més deplorables defectes. Ens enfureixen, a això hem arribat, fins als engranatges chirriantes del món, fins al perfum embriagador i innocent de la primavera, tan inoportuna sempre amb les seues florecillas d’estridents colors, tan mortificador amb el seu pol·len maleït.