Com si la societat no tinguera bastants problemes ja, com si no hi haguera tolls que esquivar mentre es camina per aquest laberint intricat del dia a dia, va aparéixer en escena la beneïda intel·ligència artificial, que podria assumir-se integrada hui perfectament en la nostra realitat quotidiana. Com si no tinguérem ja bastants maldecaps, i la llista llueix sucosa: les xifres d’afeccions per hemorroides, per exemple, són elevades i aterridores, encara que no massa precises, perquè aquestes malalties s’oculten tímidament després d’un vel de pudor; els números relatius als creixents casos d’obesitat també resulten alarmants, i ací va una paradoxa grotesca: obesitat creixent en una època irrepetible en què el culte al cos i la religió fanàtica del gimnàs estan més de moda que mai; la contaminació mediambiental o l’acústica, concretament a les ciutats, i no és moc de polit aquesta última, perquè està relacionada amb l’estrés, la pèrdua de somni i altres problemes no menors; o la dependència abominable que es pateix respecte al telèfon, que ens ha transformat en veritables ninots, espantaocells extravagants vagant erràticament amb el rostre pegat a la pantalla, indiferents al món exterior, al paisatge viu i canviant que ens envolta.

En aquest context particular, el de l’afició malaltissa al telèfon, el de la erosionant addicció a la pantallita lluminosa, la implementació de la intel·ligència artificial ha sigut acollida pràcticament amb bombo, platerets i trompetes. Hauria sigut impensable imaginar un millor escenari, un entorn més apropiat i eficaç per a la seua aplicació i desenvolupament: el marc perfecte d’una societat feble i vulnerable —molt especialment en l’àmbit adolescent, on el telèfon mòbil s’ha convertit quasi en una excrescència del cos—, satisfeta aquesta indolent societat en el seu horrible distanciament del món palpable, en la seua immersió cada vegada més profunda en les aigües insondables de l’univers apòcrif: mel sobre fulles.

Fins i tot les persones més perspicaces i advertides, sent enterament conscients de la falta d’humanitat de la intel·ligència artificial, i fins i tot comprenent que només es tracta d’un sistema informàtic entrenat, han arribat a titubejar, han arribat a plantejar-se, abraçades a un perillós dubte raonable, encara que només haja sigut per un escruixidor instant, la veritable personificació d’eixa intel·ligència fictícia. Per a un individu vulnerable amb grans debilitats o amb un escàs enteniment, el llaç de la intel·ligència artificial és una amenaça terrible i portentosa. La forma en què un assistent virtual basat en intel·ligència artificial ens parla, el to a vegades càlid en què conversa amb nosaltres, com ens respon amb oportunes emocions, la forma en què arriba a fer broma, el mode sorprenent en què interactua amb els nostres estats d’ànim, els suggeriments o consells personals, la convicció i sincera confiança que aconsegueix transmetre… Tot això és, a un temps, prodigiós i esborronador.

Quin serà el desenllaç de tota aquesta comèdia? Impossible presagiar-ho hui. Hi haurà víctimes? Hi haurà cadàvers imaginaris disseminats en el camí, en les ribes d’aquesta aventura tecnològica descomunal? Es produiran grans estralls? Impossible computar-ho hui.