La població es congrega assíduament en uns espais determinats en què es realitza el culte, en llocs molt a propòsit per a l’expiació del pecat i la confessió de desitjos i temptacions. Aquests sagrats racons d’exaltació de les passions mundanes, aquest honorable embornal de vicis i flaqueses no posseeix un nom únic; per contra, té molts: taverna, taverna, fonda, celler, bar, antre, fonda, cantina, cofurna… i altres enginyosos apel·latius que resultaria fart groller referir ací. A més d’haver-se erigit amb el pesat transcórrer dels anys en apropiat emplaçament per a l’efervescència de l’esperit i l’endormiscament de la raó, aquesta sort de parròquia, on es purga hàbilment la carn i es redimeixen els cors descarrilats, serveix així mateix com a museu, com a aparador inefable i aclaparador de l’espècie humana. Són temples del paroxisme nacional, i estan tan arrelats, són tan inherents a l’ésser humà, concretament a l’espècie peninsular, que si demà baixàrem al carrer i no trobàrem ni un sol bar obert, si s’extingira sobtadament fins a l’última taverna, esclatarien de dolor i consternació les poblacions, rebentarien els huit mil municipis d’aquest país com a ous llançats contra un mur de formigó.

En el bar es resolen tots els problemes. Els parroquians més insignes, els que ostenten ja galons daurats i enlluernadors d’oficial, com a penitents habituals, s’empinen àgilment sobre el tamboret i declamen consignes amb què desentranyar fins a la dificultat més intricada, fins a l’assumpte més espinós i més de moda. La litúrgia compta amb expressions ben conegudes, que s’utilitzen com a arrancada: «Si jo fora president…», «Si jo fora l’entrenador…», «Una bona coca a temps…», «Si a mi em tocara el gros…» Després es desenvolupa l’argument amb major o menor encert, depenent del cas i la delicadesa del negoci, i els feligresos comencen llavors a intercalar els seus diferents punts de vista, regats d’abundants interjeccions i exabruptes. Rares vegades s’aconsegueix un consens satisfactori que acomode a totes les parts, però en aquestes subtileses resideixen també l’alegria i el plaer d’una animada contesa. «Posa’t una altra, Manolo, que el got té un forat».

La taverna es revela com a mostrari molt exacte dels drames i tragèdies més generals de la població. Allí poden trobar-se les misèries més detallades de l’individu, extraordinari i precís reflex d’una societat complexa. És un minuciós inventari d’ideologies, de desenganys personals, de complexos, d’ensomnis frustrats; un dilatat repertori de decisions errònies i de grans entusiasmes de joventut que la debilitat o la mala fortuna van acabar truncant.

Els cambrers, mestres de cerimònia passius en aquestes parròquies de redempció, es converteixen amb el pas del temps i l’acumulació d’experiències en veritables psicòlegs i entenedors privilegiats de l’ànima humana. Cinc anys fregant un drap després d’una barra equivalen a tres cursos de psicologia avançada. S’han donat casos en què alguns cambrers han abandonat aquests temples cervesers proveïts d’una llibreta, un bolígraf i una bata blanca.