Tant menges, tant vals. I sobre aquesta estúpida i apòcrifa consigna es pot edificar un article. Devorem un carro de relloms a fi de grimpar en eixa invisible escalinata que condueix a la glòria. S’ha d’engolir per càstig, per imposició divina. Si no es menja arravatadament, i més important encara, si no es fa gala amb proves gràfiques del atiborramiento, no s’és ningú, es capbussa un traçant una fenomenal pirueta en el toll infame de la misèria social. Si no s’aporten evidències del cansament, si no hi ha fotografies de la indigestió, es converteix un en eixa cosa negra, en eixa deshonra al fet que arrossega la desgràcia: en un zero a l’esquerra.

Quina ocasió magnífica aquesta temporada nadalenca per a mastegar atropelladament quant puga introduir-se amb febril excés pel musell. Temporada nadalenca que organitza i promou, com un veritable lobby —segons el cèlebre sindicat de cunyats—, una destacada pasterada d’empreses capitalistes. El Betlem es posa en el rebedor sobre una tauleta auxiliar, paper de plata mitjançant, al costat de la porta, junt del penja-robes i dels paraigües, perquè ho dicta la Coca-Cola. Es consumeixen gambes i percebes amb sorollosa alegria perquè així ho ordena don Amancio Ortega. I les llums de Nadal s’instal·len i s’encenen al poble a principis d’octubre, amb el consegüent i enfervorit aplaudiment de la gent, perquè a Iberdrola se li antulla, encara que aquest últim punt no sols el subscriu el sindicat de cunyats. I no se celebra Nadal a l’agost perquè als de màrqueting d’El Corte Inglés no se’ls ha calfat el morro encara, però poguera ser.

Són dates lucientes de benèvols desitjos, de retrobaments familiars més o menys entusiastes i d’espantosa fartada. I d’aquesta fartada hi ha singulars variants, perquè no es limita l’esperpent únicament a espentar-se ingents quantitats d’aliment en l’esòfag. Està, també, la fartada dels preus, que no és moc de polit, precisament de polit. La fartada de la pescateria. Ací, l’honorable sindicat de cunyats, una vegada més, llança brillants i sesudas solucions a aquesta vergonyosa inflació: «Si la societat unira forces, es posara d’acord i no comprara ni un bacallà en tota Espanya, en vint-i-quatre hores es desplomarien els preus». S’escolten eixordadors aplaudiments en la graderia. Algú exclama un visca! Pot veure’s a un jubilat eixugant-se unes llàgrimes d’emoció. I una mica de raó hi ha en aquesta desficaciada proposta, una mica de coherència hi ha, perquè la llei de l’oferta i la demanda, desgraciadament, sempre castiga el consumidor, sempre actua en una mateixa direcció. Però estem, aquesta societat peninsular, aquesta enorme i bigarrada família ibèrica, com per a posar-nos d’acord en alguna cosa, com per a unir forces.

Hi haurà nadales casposes satisfent la nit, hi haurà rellom, hi haurà gamba i escopinya, hi haurà vi i ginebra de més, hi haurà dolça i, en alguns casos, dolçor, i cava, i xiquets xisclant i arrancant boles de l’arbre, i distingits membres d’eixe sindicat de cunyats repartits minuciosament per tota l’ampla geografia, un en cada llar espanyola. I hi haurà fartada un any més, no n’hi ha dubte, en tots els sentits.