La província d’Alacant té el groller honor d’encapçalar les més lamentables taxes de pobresa a Espanya, i és una tendència creixent que està molt lluny de mitigar la seua abominable corba en el gràfic. Les dades són especialment aclaparadors. No obstant això, quan un pensa en Alacant no visualitza pobresa, no s’edifiquen en la seua ment munts apilats de misèria i plor, no imagina un descomunal segment de la població patint terrible inquietud i incertesa pel futur. Molt al contrari, un pensa en platges, en càlides temperatures, a recórrer les sedoses ribes d’arena al costat de la mar; un pensa en bullicioses i atractives terrasses a l’hora en què el sol se submergeix en l’humit horitzó, en bells crepuscles tendres i riallers. Un pensa en agradables temps d’oci, en despreocupades jornades de compres, en la divertida i envejable vida del turista, en el seu abandó als blans plaers. En idíl·lics paratges, en ideals enclavaments, en sucoses golafres. A viure la vida, sense més.

Però la realitat és tossuda, i tossuda és la seua pesada ostentació de la misèria. En aquestes dates nadalenques, el contrast s’accentua i la tragèdia adopta tints més foscos. Tothom té dret a participar de la il·lusió nadalenca, i, molt especialment, els xiquets, als qui es tracta d’ocultar l’execrable monstre de la necessitat. Resultarà molt difícil de comprendre, a algú que mai haja descendit als inferns d’una asfíxia econòmica, els minuciosos càlculs i els penosos arranjaments que han d’enginyar-se en una llar per a maquillar les mancances. Resultarà molt difícil d’entendre, a algú que posseeix el veritable privilegi de poder realitzar folgadament diversos menjars al dia, els esgotadors processos de planificació domèstica que es duen a terme per a depositar un plat en la taula. O el monumental esforç que ha de fer-se per a somriure davant d’un xiquet i no preocupar-lo, i persuadir-lo que tot va bé. O les amargues llàgrimes que un ha de mossegar en silenci en sacrificar aspectes essencials, per a comprar un regal al seu fill.

Però la vida és tossuda, i tossuda és la seua pesada ostentació de les diferències, i tossuda és també la seua insistència a estripar-nos l’ànima. El món i la seua societat són cruels, sempre ho han sigut; nombrosos i desoladors són els exemples. Existeixen crues injustícies, a l’ample i llarg del planeta, que es renoven constantment com a mostres paleses i universals de la conducta mesquina de l’ésser humà. No hi ha arma ideològica que puga brandar-se contra elles, no hi ha màgics ungüents ni fabuloses quimeres amb què aconseguir alleujar el dolor.

D’acord amb les xifres, i del seu creixent i esborronadora tendència, és palpable que a ningú li importa en absolut la misèria o el turment dels quals pateixen, dels quals malviuen, dels quals van perdre l’esperança i la fe en eixa cosa ambigua i desdibuixada que anomenen benestar, i palpable és així mateix que les possibles solucions, eixes fabuloses quimeres, només serveixen per a adornar un maldestre i hipòcrita discurs.