Vindria a ser aquesta mitja fatiga com una semitraveta existencial, com un fre dolorós i subtil que s’anticipa malignament a qualsevol moviment, a qualsevol desig, a qualsevol designi honrat. Antójase com caminar amb un invisible pes a coll, i poc o res podrem bellugar-nos amb la facilitat d’antany, amb la lleugeresa dels esperits enèrgics. És una joventut, aquesta mitja fatiga, llastrada pel pes aclaparador dels anys. Nada pot concebre’s amb alegria, nada, ni aventura ni gamberrada, perquè és concebre-les i sentir a l’instant un cansament que s’aferra als músculs, que ens impedeix avançar amb llibertat i ens obliga a lliscar-nos pesadament, i no hi ha mode total de desembarassar-se d’aquesta mitja fatiga, d’aquesta sencera condemna, perquè va embolicant-nos dia rere dia com un mantell viscós i sinistre, com una capa embeguda en la térbola i plomissa aigua d’un pantà.

Semblara cosa de riure l’esforç que hui hem de fer per a suportar a eixes persones als qui engolim només una miqueta. Es converteix tasca semblant, amb aquesta rèmora fatigosa en els renyons, en suplici sobrehumà, es multiplica per deu el menyspreu, malquistándonos amb la família una mica més amunt del mitjanament saludable. Aquesta mitja fatiga es transforma per art de mala màgia en molest i permanent cilicio. Ni gaudir ens deixa del sofà i de la posició enyorada de bartola. Ai, és com una lletania, com a fanàtic martiri, aquesta cosa de la summa peresa. Es pot un desembolicar, pot un articular els moviments indispensables, els que necessita per a escometre una jornada merament laborable, però tot és penós, qualsevol minúcia s’observa amb religiós turment, com si es tractara de sostindre sobre els muscles una càrrega més pròpia de mules.

Rar és, no obstant això, l’edifici en què no resideix una sàvia senyora que mitiga tots els mals del món. Rar és, diem, que no habite en el segon esquerra una dama ben entrada en anys i coneixement, una vella que no pose les mans —les mans les posa durant la sessió i a l’hora de cobrar—, una insigne virtuosa de la medicina alternativa que atresora entre els seus assoliments, segons es murmura en el celobert, l’haver arribat a curar el càncer amb dos fulletes de llorer. Però la vida sempre ens ofereix sorpreses amargues, perquè en aquest univers voletegen estranys successos que mai comprendrem: els remeis medievals d’aquesta tiparraca no han tingut efecte, les gotetes de llima i la branqueta de canyella no van fer sonar la flauta, i aquesta diabòlica media fatiga continua ací, tossuda i entestada, agrint-nos l’existència.

És el sumar esborralls en les caselles del calendari, és contemplar com l’hivern es transforma en tèbia primavera i les brises càlides de l’estiu en esmolats remolins de tardor. És el pas irrevocable del temps, no n’hi ha dubte. O la mala sort, poguera ser. I ací anem, un dia i un altre, arrossegant el peu i estrenyent les dents, i sospirant torçadament amb aires de tendra penúria.