Com una mare revelant-se dia i nit pel seu nounat, contemplant-ho en el bressol amb tèbia inquietud, sacrificant les seues hores de somni, aparcant voluntàriament els seus somnis d’oblidada joventut. O podríem traçar-ho amb major encert: com una mare que no viu, que pateix aguts microinfarts a cada moment, amb cada sospir del bebé, amb cada ganyota d’aparent malestar, amb cada dolç tosecilla. Així pateixen, així es mortifiquen, així s’arrosseguen penosament en una existència tortuosa algunes persones que vetlen en secret per la salut del món en què habitem. La Terra, eixa immensa pilota rodant que solca els cels negres del cosmos a una velocitat vertiginosa, és estimada amb sincera i generosa passió per un grup de penitents. És adorada, aquesta bola descomunal d’aigua i arena, amb fanàtica noblesa.

Aquests amants fervents de la Terra pateixen assíduament, horrible almorrana del sentit figurat, amb els terrorífics i gratuïts atacs amb què gran part de la població martiritza la llar sagrada. Mentre uns talen pinedes i alzinars, ells pateixen. Mentre uns cremen boscos on, sospitosament —ah, fabulosa casualitat—, podria construir-se algun hotelito i algun complex residencial, els adoradors anònims del planeta pateixen i ploren en tendre silenci. Mentre uns asfixien l’aire que respirem i contaminen l’aigua que bevem, ells pateixen. I quan aquests honrats amants del nostre orbe, per un afortunat atzar, sorprenen el curs d’una conversa sobre feliços projectes futurs de migrar a Mart, es prosternen immediatament enfront d’un coqueto altar i renoven alegrement els ciris, i resen amb acalorat fervor, i es diuen entre murmuris a penes continguts per l’emoció: «A veure si hi ha sort i marxen tots demà, i rebenten en aquells erms deserts marcians, encarnats com l’infern».

S’aboquen verins al riu, que són conduïts després a la mar. S’arrasa amb espècies senceres d’animals. Es bombardegen els uns als altres amb minuciós acarnissament, s’estripen els cors els uns als altres per ambició, per descarnada cobdícia, per pura maldat. I la Terra se sacseja amb amarg dolor, testimoni mut i horroritzat, i un es pregunta si no acabarà abandonant la seua òrbita per culpa d’aquests desordres irracionals, si no acabarà deliberadament bandejada, rebotant en les fredes parets d’altres llunyanes galàxies.

Com una mare embolicada en un pesat mantell d’aflicció, presenciant amb impotència i pesar els descuits temeraris del seu fill, distant ja de la llar, llunyà ja de la seua abraçada. Com una mare que jutja i no vol jutjar els errors de la seua estimada criatura, que són els de l’ésser humà, i sent com el seu esperit s’empobreix, com s’esvaeix la seua esperança. Així, l’amant més entusiasta del nostre planeta es pregunta al seu torn, desolat, amb l’ànima encongida, escanyat pel més fer descoratjament, si no acabarà el món esclatant per fi en mil trossos.