Què tindrà l’aire que respirem diàriament, què contindran eixes partícules regirades i atabalades. Què tindrà l’aigua que bevem i que tan orgullosa i insolent sorgeix de l’aixeta —i dir, quan es resideix prop de la costa, que de l’aixeta ix aigua, és a dir molt—. Què tindrà la llum parpadeante del començar el dia, somnolent i nostàlgic; què tindrà la brisa vespertina, apassionada i murmurante. Què tindran, en fi, tots aquests arrabassats elements, que tan enutjosos acaben resultant, que tant exacerben el nostre mal humor, que tant contribueixen a l’esplèndid avinagramiento del nostre tarannà.

El dia es presenta lluminós i optimista, el sol, impecable i superb, ens somriu des del seu tron majestuós, cabotejant amb alegria sobre l’extens erm blau. Demà de radiant primavera sobre ensopida tardor. Serrells persistents de lànguid estiu sobre llenços ocres, panorama bellíssim, temptador. No obstant això… Ah, eixa nubecilla entremaliada i malcarada aleteja amb mal averany en un racó del paisatge, amb un cert apetit díscol, tornant-se deliberadament gris, deliberadament perversa, i res més necessitem, la calamitat de l’ànim està servida: el morro se’ns retorça en un instant, i els mals fums emergeixen de les orelles com a dolls negres de quitrà, com a densos vapors d’endiablada amargor. D’una urpada, o, si es prefereix, d’un feble envit, s’enfonsa el gest afable, es tiben els músculs invisibles del rostre, eixos que s’ocupen magistralment de sostindre la cortesanía, i tot l’aparell s’ensorra.

Quanta més serenitat s’aconsegueix en la vida, major i més habitual és el mal humor. Quanta més astúcia, quanta més saviesa, major berrinche. Quants més anys s’acumulen a l’esquena, com més es coneix el món, i als mundans, més gran la còlera, més difícil d’embridar. Legions de malhumorats abarrotant la plaça. Entrecelles arrugades i hoscos posats. Un passejar la mirada feréstega en la esquinita del mercat, un bellugar el cap amb aires esquerps, amb fereses mal dissimulades. Regiments atapeïts de malhumorats trepitjant les arenes del camp. Com més gran és la calma, com més gran és la satisfacció, tant major l’enuig. Sota la lluna d’entelada plata, batallons plens d’agres humors. Cabrejos peninsulars d’estar per casa.

Què tindrà l’oxigen que ens emportem als nassos, què contindran eixos àtoms regirats i atabalats. Què tindrà el vi amb què omplim ventres i mals caps, i que tan orgullós i impertinent s’esvalota en el seu recipient de cristall, i que tants mals acords segella, i que tantes males unions beneeix. Què tindrà el centelleig enlluernador de l’alba, somnolenta i añorante; què tindrà l’última brisa de la vesprada, entusiasta i insinuant. Què tindran, en fi, tots aquests arrabassats elements, que tan exasperants acaben resultant, que tant esperonen el nostre mal humor, que tant contribueixen, sense aparent motiu, sense justificada raó, al singular i desafortunat enduriment del nostre cor.