En el mercat, en l’estret marge d’una escala, en l’atrafegat vestíbul d’una oficina de Correus, a la cantonada del carrer més apartat del centre, en una sendera sembrada de pedres i arços, en el cim d’una muntanya somnolenta, en la fondària ombrívola d’una vall… En qualsevol racó, un somriure es converteix en enginyosa medicina. En qualsevol amarga penombra, un somriure s’erigeix immediatament en bondadós fanalet. El maldestre i sever gel d’una relació incòmoda, d’un estúpid conflicte personal, es fon irremeiablement amb un lleuger somriure. Res hi ha més barat, més accessible, més senzill d’executar. No existeix lenitiu més apropiat, més efectiu. En qualsevol paratge sense encant, un somriure s’eleva com a sol rialler de primavera.

No hi ha problema que no aconseguisca alleujar un somriure. Els descosits en el tapís d’un romanç que una nècia discussió ocasionen, els núvols de fosc gris que entelen l’ànim després d’una funesta jornada laboral, el repicar intern d’agres campanes de les promeses incomplides…, tot ho alleuja. La tragèdia familiar, que res pot revertir, l’aclaparador i esmolat colp de la naturalesa, que ens mol amb els seus monumentals engranatges com a insignificants grans de blat, i que de cap mode pot combatre’s per a retornar-nos al nostre feliç estat anterior, que de cap mode pot extirpar-se del present: fins i tot eixa profunda ferida aconsegueix mitigar-se amb el regal espontani d’un somriure. L’esquinçament en el cor que provoca una terrible pèrdua, com diminuts orificis per on s’escapoleixen lentament els fragments de l’ànima, pot tapar-se amorosament amb un somriure. Estroncar l’immens dolor amb l’immens poder d’un somriure.

En una freda sala d’espera, en la desolada andana d’una estació, en la inacabable cola d’un supermercat, enfront de la inacabable llum roja d’un semàfor, en els més pesats i vulgars llances de la vida quotidiana… Entropessar amb un desconegut i amb el seu desconegut somriure, i sentir que s’afigen a l’instant unes gotes de dolçor al matí, càlid somriure soluble en el café. En els vastos camps de la decepció, en les àrides estepes de la desesperança, en els desmesurats i arrissats oceans del pànic a la soledat… Topar-se amb una desconeguda i amb el seu desconegut somriure, i sentir com a tangible l’estret i invisible abraçada d’un àngel benèvol i extraviat, regal inopinat de Reis en qualsevol època de l’any. Són els somriures graciosos baules que enllacen el nostre món esfèric i formen irrompibles cadenes, són les hàbils mans que tixen el drap de suau cotó amb què embolicar els somnis més preuats. Són els somriures l’ingredient indispensable de les nostres vides erràtiques, envoltats com estem, contínuament, d’horrors abominables i injustícies que ningú repara.

Màgica recepta que tot ho cura. Prescripció prenyada d’alta virtut guaridora: un somriure cada huit hores, després dels menjars. Poderós i espiritual antibiòtic.