Els camins que condueixen al coneixement estan hui més buidats que mai, la possibilitat de capbussar-se en un immens oceà de cultura es troba hui més a l’abast que mai. No hi ha traves, no hi ha barreres visibles, no hi ha murs edificats en els camps oberts de la informació. Es regalen llibres en cada cantonada, es pot accedir a la més valuosa saviesa amb un moviment imperceptible de la mà, des de qualsevol remot lloc, repantigados en butaques cruixents d’ocasió. Però la paradoxa és terrible, desconcertant, aclaparadora: ara que es pot, res es fa, res s’aprofita. Tot es menysprea, tot s’avorreix, tot es maleeix, tot es ridiculitza.

Ara que tenim facilitat per a cuinar, res es cuina. Mil utensilis que destrueixen impediments, que aplanen el pantanós i antipàtic context culinari: ara que coneixem els avantatges d’aquest aliment, els beneficis de menysprear aquell altre, ara que es pot, res es duu a terme. La comoditat es torna monstre, ens infecta amb el seu burbujeante peresa. Es retallen les jornades laborals, es disposa d’un temps preciós per a sostindre un encisam sota l’aixeta. En cada cantonada, una fruiteria, un venedor de porros. Però tirem feliçment a la muntanya a lloms del ruc, a la muntanya sembrada de fritades i olis reciclats. Existeix una estranya i encegadora alegria a apunyalar-nos invisiblement amb verins repugnants, existeix una sorprenent complaença a matar-nos suaument: «D’alguna cosa cal morir», afirma el babau, i demà, aterrit, portat en volandas per la malaltia, es convertirà tardanament a qualsevol religió apòcrifa.

Ara que el món està més interconnectat que mai, univers flamant i replet d’abraçades virtuals, de comunicacions immediates: mil quilòmetres de distància no són res, perquè una sola picada d’ullet, un somriure ens enllaça i suprimeix l’abisme vertiginós de la llunyania. Ara que es pot, ens trobem més sols que mai. Com més gran és l’oportunitat d’acostar-nos, major és l’ànsia, major és la malaptesa, major l’abstracció, l’aïllament. Ara que es pot, res aprofitem. Ara que de mil formes provem les línies esfèriques d’un món meravellós, d’altres mil maneres s’entossudeix l’idiota a negar la redonesa de la seua llar. Quanta més certesa es té de les virtuts d’una vacuna, tant més s’obstina el neci a menysprear-les. Ara que podríem blindar-nos contra el virus de la perniciosa ignorància, més tossut es mostra el merluzo a abraçar-se a les seues fantasies, a les seues supèrbies i estèrils fantasies de merluzo.

Quanta més il·lustració, major foscor. Quantes més pinzellades de vívids colors acaricien el llenç del trellat, tant major és l’esclat de negra desídia. Ara que es pot, res s’aprofita, cap esforç s’empra a millorar la convivència, res ens revelem per protegir l’harmonia. A major nombre de baules robustes, major i més deplorable la fragilitat d’aquesta cadena, que res uneix, que de res serveix, que llancem amb menyspreu a un racó penumbroso, i allí, arraconada, banyada de rovell, llangueix penosament. Ara que es pot, res.