No ha acabat encara de cantar el gall i ja estem rondant per la cuina, eixa cuina freda i rudement com a sala de tanatori, i ja caminem embardissats en la preparació meticulosa del café: elixir imprescindible, quotidià, adrenalítico, prenyat de vell costum; tres gotetes de llet coronant el beuratge negre i gloriós, i les dues magdalenes, ni una més ni una menys, la mateixa cadira, la mateixa esquinita, els mateixos quatre badalls i el puntual rascat de cap. I si un dia, Déu no el consenta, s’acaba el café en el pot o no queden magdalenes en la bossa… Ah, tragèdia. Ferir les senderes tèbies del costum és heretgia dolenta, és violent drama, és trobar tapats a calç i cant els extrems del túnel i no saber on diables ficar-se un.

Com entossudit animal de costums, com a criatura tossuda que s’aferra als seus hàbits grapejats, a les seues cegues rutines, l’ésser humà viu i oscil·la entre la temptació tímida d’abandonar el camí —temptació a la qual sucumbeixen quatre pobres bojos, ansiosos, en la seua bogeria, per descobrir mons nous— i el seguiment dret i religiós del raïl, eixa clivella, eixe solc enfangat pel qual transitem, sense sorpreses, des que ens tiren al món fins que finalment rebentem. Ens queixem amb freqüència d’eixa monotonia plomissa en què vegeten les nostres vides, abominem del reiterat costum, maleïm l’etern horitzó gris que delimita el paisatge, protestem per eixe endormiscament en què ens sumeix la rutina. Però…, ai, amic, llancem a l’aire de la tard laments encara més forts i adolorits quan una mà fatal, la de l’atzar, la del contratemps, ens arrabassa eixos xicotets i deliciosos gestos que dibuixa el costum en el llenç viu de cada dia. Paradoxa gruixuda, significativa: odiosa bruixa és el costum quan a ella ens resignem, quan ella ens cenyeix; enyorada i luciente princesa el costum quan ens falta, quan orfes d’ella quedem.

Sòlids i vells hàbits als quals tots ens hem fet amb el temps, engranatges muts de la vida. Es fa costa amunt hui violentar i tirar a rodar per terra eixa mateixa rutina: la nostra tia Maruja, que tres quarts de segle s’ha dit així, la Maruja, entranyable baula de la família, i que ara vulga obstinar-se, per un capritx tossut, que la criden María Encarnación. Ah, això no. Vesprada, massa tard. Que li imposen a un, en bona hora, per decret infame i domèstic, asseure’s a menjar en la cadira de l’esquerra, la del racó, la de la finestra… Abans deixar-se morir de fam que cedir a aquests antulls estúpids de jovençà.

L’hàbit llaura la roca, dona poliment i daurada esplendor a l’esperit, llima les arestes del cor. Sense assentades rutines, sense costum al fet que subjectar-se, el caos es propagaria com a pesta. Seria un caminar a les palpentes, amb la boca oberta, entropessant i caçant mosques. Ai, eixa complaença gustosa i salvadora a abraçar el vell costum.