El filòsof coreà Byung Chul Han va encunyar el terme “societat del cansament” en la seua famosa obra el mateix títol (La societat del cansament, 2000) que li va valdre ser guardonat amb el premi Príncep d’Astúries, en la categoria de comunicació i humanitats. Abordarem aquest concepte tal vegada en un altre moment, solament direm que té a veure amb el que ell observava en el seu Corea natal, però també en la societat actual en la qual hi ha un augment de trastorns d’atenció (TDH) i de l’espectre autista (TDA). Al seu judici, aquest estat patològic obeeix a causes distintes als fenòmens que van causar els mals d’èpoques anteriors, en el segle XX de tipus “immunològic” i en el XXI “neuronal”.

Acidia

Más que un cansament col·lectiu o del jo, producte de la competitivitat al fet que obliga el treball i el rendiment productiu, ens trobem en un moment de fastig, d’avorriment. Aquest concepte, abordat amb luxe de detalls històrics per J.A. Marina en el seu Diccionari dels sentiments, es va dir acidia en l’època medieval, un terme que deriva del grec akedia (embotamiento, estat de no importar-li a un res). L’afectat per aquest embotamiento sent una certa amargor que li impedeix sentir-se animat o alegre i també li fa odiar el tracte humà. Els sona? Podria confondre’s amb un altre terme modern, la depressió, però no és exactament igual. La acidia és una falta d’ànim que acaba fent a l’home malvat, impiu i allunyat de Déu, com deia un teòleg del Segle XII. Per això tenia el caràcter d’un pecat capital i Tomàs d’Aquino li va dedicar gran atenció: “Com ningú pot romandre per llarg temps amb tristesa i sense plaer, l’afligit de acidia cerca en un altre lloc el goig que l’amor de Déu ja no li procura”.

En aquests temps, la acidia està a l’ordre del dia. Molta gent del meu entorn confessa estar en eixe estat, esgotats del martellege incessant de les males notícies, de la desbordant informació que bombardeja les seues neurones dia i nit. Per descomptat amb la seua pròpia ajuda o complicitat. Soroll electrònic que envaeix les nostres ments. Aclaparament per la sensació de multitasca, que en realitat no porta a cap costat. El televisor encés mentre es contesten missatges o correus en el mòbil. Molts joves canvien contínuament d’aplicació en el telèfon i sembla que pogueren fer diverses tasques al mateix temps. Fins i tot quan fan els deures, pendents del WhatsApp . Als Estats Units cada jove consumeix de mitjana 7,5 hores diàries en els mitjans digitals, de les quals un 29% està en multitasca. També els xiquets cauen en la multitasca a primerenques edats. Se sap que això ocorre al voltant dels 5 anys d’edat, sovint amb un televisor encés permanentment de fons.

A tota vela

Vivim a tota velocitat, ens adverteix la investigadora i pedagoga María Couso, autora de Cervell i pantalles (Ed. Planeta, 2024), amb una enorme quantitat de seguidors en el seu perfil d’Instagram (PlayFulLearning). “Vivim en una societat que corre. Tots anem amb pressa sempre i eixe ritme és el que transmetem a la infància, que precisament, necessita tot el contrari per al seu desenvolupament”, afirma. I prevé contra l’ús massiu de videojocs en la infància, que d’acord amb els estudis científics incideixen negativament en els xiquets afectats per algun dels trastorns esmentats anteriorment (TDH i TDA). En la pantalla del televisor els riscos són també considerables. Un d’eixos factors és el ritme de canvi entre imatges, que està sent cada vegada major. Si en sèries del passat com la famosa Estiu blau trobem cinc salts en un minut, ara es multiplica per més de cinc en sèries com La Patrulla Canina i s’arriben a comptabilitzar 44 salts d’imatge per minut en Henry Danger. En sèries d’adults, suposadament, com La casa de paper hi ha fins a 66 canvis per minut. La conseqüència d’aquesta carrera de velocitat visual és que la vida real sembla en càmera lenta i sorgeixen llavors els “m’avorrisc” infantils.

S’avorreixen per igual els majors, per descomptat. I això no és nou. L’avorriment és provocat per la falta d’estímuls, perquè manquem tal vegada d’impulsos i projectes o perquè senzillament tenim una sensació de cansament. “Fart de carn, el diable es va ficar a frare”, diu un refrany.

En el segle XIX Europa va conéixer una època de romanticisme literari impregnat de fastig i avorriment. El poeta francés Verlaine es queixava que havia llegit tot, també havia comés tots els excessos al costat del seu amant Rimbaud. Baudelaire deia : “Aquest país ens embrute, oh mort”. Mallarmé s’unia al cor dels enfastidits de la vida amb els seus versos: “La carn és trista, ai!, i he llegit tots els llibres”.

En l’època del barroc (S. XVII) existia la Cort poblada d’aristòcrates avorrits que intentaven combatre la seua desgana amb diversions amb les dames, la guerra i el poder, com descrivia Pascal en les seues Màximes. En la llengua gal·la existeix la paraula ennui, que es relaciona amb La Cançó de Roland amb un significat de fatiga dolorosa, però que en el segle XVII ja s’usa amb el mateix significat actual, avorriment. Els anglesos no eren immunes a eixe mal del segle, i van inventar el spleen (que etimològicament significava melsa) que significa alguna cosa així com una hipocondria melancòlica pròpia dels lujuriosos, els ociosos i els rics que vivien en aquell temps en el “regne de l’avorriment”. Els russos, altres grans avorrits, cridaven toska al spleen (esplín en espanyol).

En el segle XVIII Europa ja s’havia envaït per un sentiment d’angoixa cultural, que es va anomenar “mal du siècle” a França, “weltschmerz” en alemany.

Espanya no va ser aliena a la tendència i Juan Antonio Marina cita com a exemplar referència a eixe sentiments aquests versos del poeta espanyol Juan Meléndez Valdés (1754-1817):

“Do quiera vuelvo los nublados ojos,

Nada miro, nada hallo que me cause

Sino agudo dolor o tedio amargo”.

Ho sent algun ací, ara, en aquest moment?