Fent ús d’un calçador imaginari, un calçador enorme de pur i terrible acer, ens ha entrat en el cos una cosa negra, viscosa, similar a una creença, a una estranya mania, i aquesta cosa negra és l’ànsia per la compra. I de totes les compres, d’eixe inflat repertori al fet que dona lloc l’intercanvi del duro per l’objecte, d’entre tota eixa vasta col·lecció hi ha una compra que sobreïx per damunt de les altres i que es mostra victoriosa en la seua pròpia inutilitat: la compra innecessària.

Res resulta més espantós, terrorífic sobresalt, que torçar el coll així, sense pensar, de sobte, i enfrontar la mirada a eixes cortines velles i deshilachadas de la saleta d’estar, cortines lletges, caduques, esquinçalls penosos d’un altre temps passat i remot, vestigi lúgubre d’una vida llunyana. Tres mesos tenen les cortines, però ja mereixen que li les acoltelle amb ferotgia, amb enverine: urgeix comprar unes altres, urgeix restaurar l’ambient ahir immillorable del saloncito. Unes cortines noves són sang renovada, són llum radiant de sol coqueto i primaveral, són necessitat de primer ordre. A què continuar un minut més amb eixes velles cortines podrides que en un trimestre s’han tornat estendard deplorable de mala mort, símbol inequívoc de mediocritat, de malviure, de vergonya, d’ofegar-se en toll profund de misèria, d’asfíxia agònica i existencial. Ve una visita de sobte, sense previ avís —la sogra, verbigràcia—, i es topa amb aquestes cortines ronyoses, i més val que ens agafe el tren. Tindre penjant a casa unes cortines més de noranta dies és cridar-li al món que s’és un mort de fam, un pària, un fracassat, un verdader infeliç.

La febre que ens està atropellant d’algun temps ençà, enverinats tots en l’aire fètid d’aquest consum estúpid i encabritat, és la de llançar-nos de cap a caçar gangues —i no tan gangues— en un mercat convuls i absurd que s’agita bojament i sense descans com una maraca, un mercat que s’atropella a si mateix, que es reinventa diàriament en la seua vertiginosa fugacitat, que es destrueix i es refà aprofitant els seus propis enderrocs. Mai es té bastant. Tot serveix per a millorar el dormitori, per a embellir la cuina, per a donar nova solemnitat al rebedor de mig metre quadrat. Llums en angles retorçats, serpentines de llum indirecta en l’excusat, penja-robes amb forma d’albergínia, reposapeus al costat del forn, tovalloles d’un sol ús amb missatges d’autoajuda, copes de vi decorant llars on mai es beu vi, mesitas col·locades sobre altres mesitas en grotesques piràmides domèstiques, graneres amb il·luminació RGB, flamants butaques de lectura en mansions d’analfabets.

El sinistre i inconfessable plaer que provoca teclejar els números de la targeta de crèdit. El secret i dubtós orgull d’acumular cachivaches sense cap funció. El pessigolleig de la impacient espera, l’èxtasi, la poderosa catarsi que desencadena l’anhelada aparició del repartidor. La decadència accelerada, en fi, d’aquest món malalt de frivolitat.