Deserts que s’estenen més enllà de tota mirada, oceans infinits que vessen les seues aigües blaves a l’altre costat de l’horitzó, cims inassolibles de pedregoses senderes, d’intricats penyals, planícies amples com a memòries mil·lenàries… Creiem habitar un món vast, immensurable, però la tossuda realitat ens ensenya que el nostre planeta és un puntet microscòpic, quasi ridícul, un entranyable cap d’agulla surant perplexa en un tapís fosc i inabastable, teixit d’estreles inconcebiblement remotes.

Tal vegada portat del seu ardorós entusiasme, o potser perquè ha entés que el món, finalment, és incapaç de sostindre i donar recer a noves multituds, l’ésser humà projecta llançar-se en braços de l’espai ombrívol i guiar les seues naus tripulades a altres confins. A Mart, concretament. Els ensomnis passats —el cinema sembrant una vegada més la seua llavor enfervorida— s’han transformat hui en minuciós esquema de previsibles futurs: instal·lacions residencials, camps de cultiu, col·legis i universitats, edificis de culte, pous extraient aigua… Una coqueta urbs marciana funcional. Pisitos moblats amb estil per a entrar a viure. Dins de quatre dies, l’adolescent habitualment emmurriat amenaçarà a la seua mare amb viatjar al planeta roig en deliberat xantatge emocional, quan no trobe un altre mode d’eixir-se amb la seua: «Demà em vaig a Mart.» «Bé, però arreplega primer la teua habitació.»

La Terra, món diminut, planeta insignificant. Tan aïllada, tan abandonada a la seua sort, tan atrapada en òrbites i rotacions, en el seu pobre i desolada rutina giratòria. Estem sols, distants de tot, naufragant en negre i silenciós abisme. El sol quotidià, que cada matí enlluerna els rostres somnolents, que tan pròxim sembla, que amb el seu càlid alé socarra al diumenger a la seua platja, que dibuixa tendres somriures en les peresoses flors del jardí… El sol, que tan pròxim sembla, sí. Aquesta curiosa dada simplifica i demostra, no obstant això, la seua verdadera i sorprenent llunyania: si volàrem en flamant avió comercial rumb a la nostra estrela, a velocitat de creuer i amb combustible il·limitat, tardaríem dènou anys a arribar. Dènou anys volant cap al sol en classe turista. Tan pròxim semblava. Només la nostra amorosa lluna ens fa relativa companyia.

També posseeix llunes Saturn, quasi tres-centes. I en una agradable nit de primavera, els seus habitants, asseguts còmodament en l’anell, balancejant els peus descalços en el buit, a la llum cremosa d’eixos centenars de satèl·lits, com a graciosos fanalets, observen distretament el nostre planeta, el puntet microscòpic blau. I s’admiren de la nostra incomparable i singular estupidesa. I ens contemplen amb un vague horror, amb una espècie d’indulgent incomprensió: què tenen eixos curiosos ocupants de la Terra, es pregunten, què tenen els habitants d’eixe planeta apartat i diminut, que només pensen a destruir-se els uns als altres, que s’obstinen a ferir-se, a fer-se danys profunds, a amargar-se mútuament l’existència. Que cap propòsit conceben per a millorar la seua convivència; que, podent llepar-se amb tan rar privilegi, podent estimar en pau el seu bellíssim entorn, tresor excepcional, només troben satisfacció en enfrontar-se una vegada i una altra amb odis atàvics.