Hervé Le Tellier (París, 1957), escriptor i crític literari, militant d’esquerres, estava buscant una casa “natal”, és a dir, una casa de poble amb una certa solera o estil tradicional. La va trobar en el sud, en un llogaret de la França rural anomenat La Paillette. La caseta pertanyia a una terrissaire alemanya que per raons d’edat va decidir vendre-la a l’escriptor. Però abans de marxar-se va retirar unes plaques de ceràmica de la façana i així va ser com el nou propietari va descobrir un nom gravat toscament amb un punxó el mur: André Chaix.

 

Un nom, un personatge.

La pandèmia va sorprendre l’escriptor confinat al poble i un dia va descobrir en una placita a pocs metres de la seua casa un monument als caiguts en la guerra (“per la pàtria”). Allí figurava el nom de Chaix i les dates del seu naixement (maig de 1924-agost de 1944). Havia sigut un resistent, mort en plena joventut, com a punts.

El seu instint precís de narrador va veure una història novel·lesca, no obstant això no va voler fer una novel·la, ho hauria considerat un artifici inadequat. En una ficció, encara que tinga un rerefons real és necessari inventar i Le Tellier no va voler fer això. Va preferir investigar, viatjant a una època desconeguda per a ell. Però que d’alguna manera va determinar qui és ara.

El resultat no és una obra històrica, perquè l’autor no és un professional de la disciplina, ni tampoc un assaig sobre la Resistència i la guerra a França. Fotografies, objectes i documents que van pertànyer a André Chaix li van arribar quasi per casualitat i amb ells Le Tellier arma un testimoniatge respectuós amb la memòria del jove guerriller, al qual admira i acaba volent com a un fill o un amic, tal vegada un camarada.

La guerra que va dividir al món en aquells anys va ser igualment cruenta en un país com França, ocupada amb la col·laboració d’estaments institucionals, militars, gents del poble, intel·lectuals i artistes. Però van topar amb antics combatents de la guerra civil espanyola, partisans italians i amb una generació de joves valents que es van rebel·lar contra els invasors alemanys i la seua ideologia racista i totalitària.

Le Tellier recopila en “El nombre en el muro”, aquest llibre dedicat a la memòria d’un d’eixos joves i heroics combatents, la informació sovint soterrada intencionadament que remet a la història d’eixa resistència civil. I ens recorda que molts dels col·laboracionistes francesos van continuar impunes i fins van arribar a formar en les hosts de Le Pen .

Afortunadament, molts dels antics combatents antifeixistes del maquis van sobreviure malgrat les tortures i penalitats sense conte a les quals van ser sotmesos en els camps de concentració i les presons nazis. I van poder explicar-li a l’autor eixes atrocitats. “El nazisme va aconseguir catalitzar en alguns espècimens humans una extraordinària capacitat per a tornar-se inhumans”, ens diu Le Tellier, que cita a Hannah Arendt: “Els homes normals no saben que tot és possible”. Quan Hitler va arribar en poder va demostrar això. I encara més, que els feixismes avancen més ràpid que qualsevol democràcia. “A penes nou setmanes separen l’ascens a la cancelleria d’Hitler de la dictadura i de les primeres mesures antisemites” (Pàgina 73, Op .Cit.).

 

Antropòfags

A la França ocupada, el mariscal Pétain va enviar adecenas de milers de jueus a l’escorxador nazi. La policia francesa va col·laborar activament en la persecució i captura. Intel·lectuals francesos com Ferdinand Céline o Brasillach es van sumar al carro dels vencedors i van escopir el seu furor racista sense objeccions morals: “Xusma pollosa”, “fariseus fills de puta”, “porcs jueus”, etc.

L’autor adverteix: “cal prendre’s de debò als nazis”. Ull amb els feixistes i els que perpetuen les seues ideologies i obsessions. “Idees així no es debaten, es combaten. Si la democràcia és una conversa entre gent civilitzada, la tolerància acaba quan es topa amb l’intolerant. Qui sembra l’odi no mereix el benefici de la discussió. Qui advoca per la desigualtat entre els homes no es mereix ser tractat com un igual en l’intercanvi d’opinions. Faig meua la frase lapidària de l’historiador i resistent Jean-Pierre Vernant”: “No es parla de receptes de cuina amb antropòfags” (Pàg. 86).

Alguns experiments que se citen en el llibre són reveladors de la naturalesa humana i la seua tendència a transformar-se en inhumana. Un professor estatunidenc, Ron Jones, va realitzar entre els seus alumnes d’institut un simulacre d’organització feixista. Sense que els advertiren, els xics es van deixar manipular amb exercicis suposadament didàctics amb lemes com “la disciplina fa la força”, “la comunitat fa la força” i van adoptar una salutació sospitosament semblança al de les hosts hitlerianes. Són “La Tercera Ona”, una espècie de club per a superhomes. El professor acaba dient-los que haurien sigut uns nazis exemplars i els projecta una pel·lícula sobre el Tercer Reich. I conclou: “Com als alemanys, us costarà admetre que heu anat massa lluny”.

A part d’aquest experiment hi ha hagut molts altres amb similars resultats que demostren que som estirp de simis, conformistes i mimètics, animals socials mal·leables i vulnerables, fàcils de manipular per a traure a la llum els nostres pitjors instints. “L’individu, espontàniament altruista quan manté un vincle amb un altre, es torna indiferent quan fem d’eixe altre un ser inferior”.

Hervé Le Tellier es pregunta si som per naturalesa feixistes i si tenim en l’ADN la propensió a abdicar davant l’autoritat i pressió del col·lectiu. I agrega una espècie de fórmula, que pren de Malraux en L’esperança, quan Manuel, un comunista dialoga amb Alba, un vell feixista que s’ha unit al bàndol republicà espanyol. “Els feixistes , en el fons, sempre creuen en la raça del qual mana”. I afig que “un home actiu i pessimista alhora és o serà un feixista, excepte si arrossega alguna fidelitat”. Per a Le Tellier, eixa fidelitat consisteix a no cedir a la idea de la inferioritat de l’altre. Pel que caldria somriure al captaire cada vegada que ens dirigeix la paraula, per exemple.

Hi ha moltes i variades raons per a llegir aquest xicotet gran llibre de menys de 200 pàgines. Una és que l’epopeia del maquis és relativament desconeguda ací, una altra és que ens fa reflexionar davant el perill que ens aguaita, que no és un altre que la marea ultradretana que , com va dir una política valenciana que va ser durament criticada, ens pot conduir a repetir una història nefasta de banderes negres, camises marrons i creus gamadas.