L’acadèmic oriolà de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana Juan José Sánchez Balaguer, ha proposat la creació d’una Ruta de la Poesia de les tres Cultures durant la seua conferència inaugural del Seminari Repensar al-Andalus des del Mediterrani: història i actualitat, celebrat a Casa Mediterráneo d’Alacant. Van intervindre en la presentació de l’acte el director general de Casa Mediterr-aneo, Andrés Perelló, qui va dir que “esdeveniments com el que es desenvolupava en aquests tres dies a la Casa són més que necessaris per a provocar una reflexió sobre el nostre passat i d’aquesta manera veure el present amb altres ulls. Per part seua, el director de Centre Intercultural Hispà-Àrab, Abdo Tounsi va agrair el seu acolliment a Casa Mediterrani i va subratllar que “el Mediterrani banya les seues ribes igual que totes les altres de diferents cultures que tenen la mateixa història”.

La xarrada tenia com a títol El Pacte de Teodomiro, la Wizara Isamiya i una proposta de futur, i va anar en la part final de la mateixa quan Sánchez Balaguer va afirmar: “Deia Celaya que la poesia és una arma carregada de futur. Doncs bé, el record de la Wizara Isamiya d’Oriola m’inspira per a concloure aquesta intervenció deixant en l’ambient una proposta concreta i de futur. Per aquestes aigües mediterrànies -especialment convulses en els temps que vivim- van arribar els fenicis, els grecs, els cartaginesos, els romans i els musulmans. Van passar tots ells i molts es van quedar fosos amb els habitants d’aquestes terres. Perquè aquestes han sigut sempre terres d’intercanvi, de mestissatge, d’al·luvió, d’invasors assimilats pels seus vençuts”.

I va afegir el també membre del Patronat historicoartístic de la Ciutat d’Oriola: “Hui, ací, en un lloc tan propici per a la trobada com Casa Mediterrani, voldria proclamar el Mare Nostrum com Mar de Tots i plantejar la creació d’una Ruta de la Poesia de les tres Cultures que mantinga visca la sensibilitat literària que va impregnar aquella època a través dels llocs que encara conserven la seua memòria. Convençut que el coneixement és el millor instrument per a fomentar una societat més respectuosa amb les diferències, plural, tolerant, solidària i justa, crec que una iniciativa d’aquest tipus –vehiculada a través dels espais que es dediquen a conservar el llegat de promoure la literatura en una i una altra riba- considere que aquest seria un bon instrument per a contribuir a l’entesa entre els pobles mediterranis”.

Sobre el Pacte de Teodomiro, document dhimmi signat l’any 713, dos anys després de l’inici de la conquesta musulmana a Espanya, entre ‘Abd al-‘Aziz (fill de Musa ibn Nusair, governador del nord d’Àfrica) i el noble cristià visigot Teodomiro, va dir que encara que existeixen altres versions (Al Himyari, Al-Udri), el primer text publicat i conegut en temps moderns sobre aquest famós pacte és el contingut en el Bugiat al-mutamis de Ahmad al-Dabbí, manuscrit existent a la biblioteca d’El Escorial.  El seu autor és un cordovés que va viatjar pel Magreb i Egipte; resident un temps en Bugia i Alexandria, va viure en les albors del segle XIII, 500 anys després dels esdeveniments relatats.

Va subratllar Sánchez Balaguer que el tractat de capitulació concertat a Oriola per Teodomiro amb ‘Abd al ‘Aziz ibn Musa, en virtut del qual es va sotmetre als musulmans l’antiga província visigoda de Aurariola, és únic en el seu gènere -la importància d’aquest text per a la història d’Espanya resideix en què és l’únic conservat d’unes capitulacions signades durant la dominació islàmica- i “Vist retrospectivament, el Pacte de Teodomiro ha de ser considerat com de gran importància per les seues implicacions culturals, religioses i sociològiques”, i és considerat com “un verdader exemple de diplomàcia i enteniment”.

El document –va assenyalar Juan José Sánchez- suposa un testimoniatge d’especial significació per a conéixer el comportament diplomàtic dels musulmans i la seua relació amb les terres conquistades. “Suggereix que els àrabs van tindre èxit en una presa de poder pacífica del sud d’Espanya. En essència, precisa l’estatut personal dels cristians, als qui es garanteix la vida, la llibertat, propietats, religió, usos i costums, deixant-los a cobert de qualsevol arbitrarietat. L’acord va establir també que els visigots podien mantindre el control i continuar practicant la seua fe cristiana, però només si pagaven els impostos i no col·laboraven amb els enemics dels musulmans.

Quant a la Wizara Isamiyya, Sánchez Balaguer la va situar en els remots orígens literaris documentats d’Oriola  i concretament –d’acord amb el que s’estableix pel professor Emilio Molina- tres mesos després de la presa del poder en el regne de Múrcia per Zayyan b. Mardanis, en la primavera de 1239, amb la proclamació d’Abu  Ja’far b. Isan com ‘raís’ d’Oriola, i la creació del seu ‘Consell de Ministres’, la qual cosa va suposar una reafirmació politicoideològica pro hudí i pro abbasí enfront de la política de reconeixement dels hafsíes tunisians promoguda per Zayyan b. Mardanis.

Va explicar Juan José Sánchez que durant quasi trenta anys, Oriola es va convertir en el destí polític i intel·lectual dels personatges més rellevants del segle XII andalusí. A ella van acudir, procedents de les diferents àrees peninsulars, un elevat nombre de personalitats; alguns per raons de seguretat política o personal, uns altres per raons de millora social o simplement afinitat ideològica o amistat; en la seua majoria, funcionaris públics al servei de l’administració de l’estat, secretaris, homes de lletres, intel·lectuals i poetes als qui va cabre l’honor de convertir aquesta ciutat llevantina en un dels centres culturals més prestigiosos del-Andalus, en el segle XIII.

Va ser –va dir- un període en el qual es va concentrar a Oriola un grup d’intel·lectuals units per les seues afinitats ideològic-literàries, emparat en un Govern independent de Múrcia que, liderat per Abû Ja´far, va mantindre la seua autonomia –sota protectorat castellà- fins a la mort d’aquest, ocorreguda en 1249. En aquesta xicoteta cort oriolana van florir les arts i les lletres.

Juan José Sánchez va concloure la seua anàlisi enaltint la interculturalitat hispanoárabe i les seues arrels en la Història de la península ibèrica i, concretament, a Oriola, on durant diversos segles va haver-hi una convivència entre les cultures àrab, jueva i cristiana, com ho testifica la ‘Wizara Isamiyya’, model d’enclavament polític i cultural en el segle XIII.