És un dels pecadillos de l’ésser humà occidental, de l’ésser humà cosmopolita, semipudiente: el desig de riquesa, d’esplendor, de botar un esglaó per damunt del proïsme, d’aferrar-se als claus sortints de la noblesa. Hi ha com una espècie de espinita clavada en el costat de la dignitat, que estripa la ferida i fa d’ella un solc sinuós. Sobrevola una rebel i capritxós afront en l’aire tebi, estigma invisible i dolorós com a granellada tenaç, certesa agra de sentir-se inferior, ciutadà de segona. El terrible complex de creure’s injustament infamat, de no representar tristament més que un granet d’arena en eixe munt greixós i endurit de la massa social, una ovella més de pelatge llanut i brut, un membre desdentat en la bigarrada família urbana. L’últim mico, per així dir.

Existirà cosa més patètica i humiliant, tal vegada, que afonar-se en la franja viscosa dels cinquanta anys, com en toll negre de quitrà, i passejar-se pel poble en un Dacia de segona mà? Ai, penúries… I amb les finestretes baixades, amb el colze i la llengua fora, socarrats a l’estiu perquè l’aire condicionat no funciona, perquè no vol arribar la peça d’Alemanya. Ai, dolor en l’ànima…

Al que un aspira secretament, diguem-ho d’una vegada, és a recórrer dolçament les amples avingudes, una bonica vesprada de diumenge, a la part alta d’un immens elefant degudament enjaezado, amb draps de seda i garlandes, amb ombrel·la grossa, fistons arrissats i remolins de confeti, i sis parells de trompetes anunciadores d’angelicals melodies. Molt tes, en el gep de la bèstia, des del tron vertiginós i bamboleante, tron merescut de divinitat olímpica, s’imagina un a si mateix repartint caramels a destra i sinistra, amb gest graciós i regi —si és que els protocols de l’elegància ho permeten—, embotit en precioses vestidures gasoses d’un blanc admirable, encegador —blanc trencat, que és l’estàndard pantoniano de la bellesa subtil—, i saltant-li un ull amb un caramel, bala perduda, a una veïna envejosa que el contempla amb la boca oberta des de la vorera, rebentant de ràbia. Cercaviles i festa, el poble prostrat amb llàgrimes en els ulls, llàgrimes de rancor, d’odi ronyós, i un bellugant-se a la part alta de l’elefant amb port magnífic, amb el morro atapeït, el nas arrugat, solemne com una figureta de Lladró. El triomf d’una vida. Amb això i l’apartament coqueto recentment reformat en primera línia, enfront de la cala, el sepulcre bé pot quedar-se ja ajustat.

Ànsia efervescent i indòmita de predominar, de lluir amb lluentor pròpia, estrela radiant que titila bellament sobre fosc llenç, sobre celaje vulgar. Pecat gruixut de vanitat, anhels inconfessables d’estúpid privilegi. L’ésser humà i la seua mesquinesa. Destacar coste el que coste sobre el populatxo, sobre la coroneta del semblant, a qualsevol preu, excel·lir en oceans agitats, tumultuosos, de xusma i misèria. Quedar per damunt, nuar-se el corbatín del pedigrí: jo més que tu, mort de fam.