Perquè aquest artefacte literari funcione, aquesta sort d’irreverent crítica social —traçada, una vegada més, sense cap talent—, hem d’assumir necessàriament unes regles senzilles: identificarem a la bella com a una dama d’entre vint i vint-i-cinc anys, trenta com a màxim, i a la mòmia com a un cavaller tristament marcit, atrotinat ja en la seua homenia, enfonsada la seua llunyana ufanor, granit de café massa torrat a l’implacable foc dels anys. Aquest seminou arquetip sentimental, aquest tàndem amorós i grotesc tan afermat hui en el noble paisatge urbà, que el Hollywood més caspós s’obstina a empolvorar amb el dolç confeti del glamur i la conveniència, s’ha convertit a força de reullades purpúreos quasi en el paradigma únic de l’idil·li de moda.

No obstant això, la naturalesa i els costums són molt tossudes, i el més decent sentit comú no sempre es presta a la tolerant creativitat de l’amor apassionat, i ocorre a vegades que fins a un metre adobat en tota mena de sorpreses i aventures, fins a un cap de sala amb l’ull ben entrenat fica la pota fins al fons del poal, i s’originen incòmodes incidents: «És la seua neta, don Francisco?» «És la meua senyora.» «Passen per ací. Els he reservat una coqueta tauleta al costat de la finestra…, precioses vistes de la catedral…» I no s’ha inventat encara martell capaç de fer fallida semblant gel. L’ambient es tiba, la rialleta dels cambrers es torna perillosament audible, la xafogor acoloreix les galtes tirants i apergaminades de la mòmia.

Però llocs a incidir en la xafogor, delicte estètic seria menysprear eixa majúscula aixecada de camisa, eixa teatralitzada i vergonyosa confessió de l’amor a primera vista amb què la bella sol descriure els arguments del seu romanç: «Em va mirar així, amb eixos ojazos —diu la molt cretina, amb graciós xiuxiueig—, i jo… jo vaig sentir que tot el meu món era ell…» I s’exhibeixen tots dos encaramel·ladament i sense pudor en el passeig crepuscular de la platja, en les bambolles d’avingudes de la capital, bella i mòmia units en tendre llaç, caricatura doble de la passió, agarrats de la mà, ella perquè no li ho pispen, ell per a no caure de morros, perquè els genolls ja no poden sostindre-ho.

I es destapa botella rere botella de cava marca blanca en el piset modest de la arracimada família de la bella, botant tots al voltant d’una taula coixa. I, mentrestant, en les sumptuoses dependències on vegeten els hereus de la mòmia, per contra, del primer i desconcertant sorpresa s’ha passat a l’esglai i al semidesmai, després a la indignació, i després a les punyades a l’aire i als generosos raudales de verí, que ragen dels seus boquitas gandules i obertes com a torrents de fúria apocalíptica. «Ai, que ens netegen, que ens lleven el nostre —exclama la filla major, embotida en la seua batita de seda—. Ai, lagarta».