Tindre molts diners el converteix a un en millor persona. I així, col·locant el corol·lari al principi d’aquest article i no al final, com correspon, ens aventurem a decretar categòricament una veritat absoluta. Veritat absoluta, no obstant això, únicament per al somiador, per a l’il·lús, per al babau. Per al perseguidor ingenu que amb afany aguaita el pessic suculent, el cobejat i saborós mos d’una loteria. Amb molts diners, forçós és deduir-lo, un ha de ser feliç, un ha de tornar-se alegre, i amable també.
I eixa alegria i amabilitat contagiaran irremeiablement a tots aquells que en el seu camí es creuen. El món sencer, tocat dolçament per la generosa vareta màgica del subjecte adinerat, es transmutará, al seu pas, en recipient fabulós d’éssers vius retozadores i alegrats: «Bon dia, María. Quin bé li la veu a vosté aquest matí», saluda el flamant i nou milionari des del seu vehicle d’altíssima gamma, amb veu vellutada i gest rialler. I María, que en realitat es diu Begoña, i que no havia vist en la seua vida a semblant mamarracho, es queda mirant amb sorpresa i cert recel com s’allunya eixe tiparraco en el seu cotxe mortuori. A una determinada edat —tot cal assenyalar-ho—, baixar-se d’un vehicle juvenil i coquetón pot resultar particularment grotesc. No és estrany contemplar a un milionari madur eixir arrossegant-se amb prou faenes d’un esportiu aplatat, esvarant-se el carcamal de quatre grapes, entre gemecs i bleixos penosos. Però no negarem que una cosa bellament sagrada hi ha en aquesta peripècia: abandona un el cotxe besant el sòl, prostrat, com una espècie d’enviat del Senyor, com un humil i decrèpit representant de Déu en la terra. El meu cor està ple de felicitat i la meua butxaca de riquesa, ergo em clave en l’asfalt amb humilitat per a donar gràcies a la vida.
Tot es pot amb diners. Més enllà d’aconseguir eixa serenitat preciosa del cor, s’aconsegueix també fondre l’ànima d’aquelles persones que fins hui havien menyspreat les nostres amoroses insinuacions. Ens menyspreaven perquè érem pobres. Però quina tremenda sorpresa s’emportarà la dependenta de la drogueria, bellíssima criatura que tants desvetlaments passats ens ha procurat, que tantes nits va agitar secreta i dolorosament els nostres somnis: «Bon dia, Josefina. Set milions tinc. Em vols ara?» Com per a no voler-ho, amb eixa mirada tendra, captivadora, amb eixe caminar semierguido, eixa fragància singular de príncep descendit dels cels, eixes arruguitas en el bescoll, tan reveladores… A palades ho trauen de la drogueria, a violentes espentes, però ja se sap que moltes dames expressen el seu irresistible desig amb una certa brusquedat.
El meu regne per un pellizquito. És a dir, un pellizquito per a poder construir un regne. Jugue vosté amb moderació. I així succeeix: un drama personal darrere l’altre, una ruïna familiar després d’una altra, a quin més lamentable, a quin més inspiradora de verdader patetisme, en eixe perillós afany per arrancar del pastís unes engrunes. Immenses fortunes diluïdes en les perverses mans de l’atzar, tan capritxós en la seua crueltat. I tot per assaborir les temptadores mels del luxe, per abraçar-se ansiosament a la buida i nociva frivolitat. I tot per convertir-se un en millor persona.
