La ciència, eixe llibre gros i sagrat dels nostres temps, que ordena el coneixement universal i col·loca minuciosament en diferents prestatges tots eixos pergamins de saviesa, igual que el gelós reboster deposita pulcrament els seus dolços en envidrats relleixos, ha demostrat categòricament que alguns procediments comporten un resultat demostrable i definitiu. Servisca aquest senzill exemple: si es camina per una ampla i coqueta esplanada, i es preocupa un a xafar les rajoles més fosques amb el peu dret i les rajoles més clares amb el peu esquerre, i s’alterna cada quatre cicles l’ordre de les trepitjades, i es dona un breu saltito en concloure els cicles…, el dia millorarà, la reunió amb el cap serà productiva, i, en fi, la felicitat més plena, més completa, s’aconseguirà sens dubte en concloure la jornada. Tot eixirà a cor què vols.

Tal vegada resulta excessiu afirmar que la ciència corrobora aquests enginyosos procediments, però els fets són els fets, i en ells ens recolzem conscienciosa i confiadament: tanquem la porta de casa i esvarem una vegada i una altra el forrellat, a esquerra i a dreta, a esquerra i a dreta, una vegada i una altra, amb ritme, amb precisió matemàtica… No ha nascut encara lladre capaç d’irrompre en un domicili on s’haja corregut i descorregut sis vegades un forrellat. Els professionals del mètode, eixos privilegiats experimentats que coneixen de sobres els secrets de la seguretat domèstica, solen murmurar simultàniament una sort d’oració religiosa, una espècie d’afegit, una lletania salpebrada de vocables màgics: «Pestillito bo, un i dos, pestillito que em cuides, pum, pum…» Amb això i amb els vaivens reiterats i escrupolosos del forrellat, eixa casa queda blindada com un búnquer alemany. No hi ha puntada que puga derrocar eixa porta del Senyor, no hi ha bomba termonuclear que arribe a torbar la pau deliciosa d’eixa llar cuirassada.

I podria enumerar-se tot tipus d’accions singulars i creatives destinades a la consecució de multitud d’objectius, degudament adaptades a cada subjecte segons les seues preferències personals: acariciar amb els artells una superfície de formigó perquè vaja bé el menjar familiar; colpejar compassadament un mueblecito de fusta, diverses vegades, per a encertar un segon premi de la loteria; fregar repetidament el quadre de comandament del cotxe amb el dors de la mà per a aprovar per fi eixe examen enutjós… Una llista curiosa i interminable. Valuosíssims procediments, tots provats amb èxit. Excusat queda no detallar ací els infinits detalls.

No obstant això, contemplem prou horroritzats, incapaços de donar crèdit, a eixos individus insensats que s’aventuren en els espinosos jardins de la vida sense cap protecció, a la babalà, així, a la bona ventura, sense observar cap d’eixos mètodes relatats anteriorment. Persones despreocupades, segures de la seua sort, llançades en braços de l’atzar impredictible… Un disbarat, no n’hi ha dubte. Una absoluta temeritat. Però gent hi ha per a tot.