D’Altea a Alacant, les arts visuals i la memòria de les dones conviden a reconsiderar qui construeixen la cultura i com es reconeixen les seues aportacions.

Manuel Antonio Velandia Mora

 

Qui decideix quines obres mereixen reconeixement? Per què algunes formes de creació han sigut considerades grans manifestacions artístiques, mentre unes altres, sovint associades al treball de les dones, van romandre relegades?

La programació cultural de la província d’Alacant durant la setmana del 16 al 23 de novembre ofereix oportunitats per a abordar aquestes qüestions. Des de l’experimentació artística fins a la recuperació de la memòria feminista, trobem propostes que permeten pensar la cultura com un territori on també es qüestionen les desigualtats.

La proximitat del 25 de novembre, Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, convida a ampliar la nostra mirada cap als mecanismes d’exclusió i desvaloració que condicionen qui poden crear i ser reconegudes.

 

Susana Guerrero i Eduardo Infante: l’art de dialogar

a casa Bardín, seu de l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, roman oberta fins al 29 de desembre l’exposició «L’Esfinx. Misteri i necessitat», de Susana Guerrero i Eduardo Infante, comissariada per Jaime Pérez Zaragozí.

La mostra reuneix obres representatives i recents d’una col·laboració iniciada en 2024, que ha passat per JustMad, a Madrid, i Casa Bancal, a Altea. Una de les seues primeres peces va ingressar en la col·lecció portuguesa Norlinda i José Lima.

Susana Guerrero va ser la meua mestra de gravat. Conéixer una part de la seua cerca creativa em fa mirar aquesta exposició amb una proximitat particular, encara que eixa proximitat també té la seua tristesa: hui només puc contemplar-la a través de fotografies. Una imatge permet intuir les formes i les seues tensions, però no reemplaça la trobada amb l’escala, la textura, la matèria ni l’espai que una obra transforma al nostre voltant.

En una de les fotografies, una estructura circular, oberta i irregular, enllaça superfícies blaves i roges al voltant d’elements orgànics. La seua presència escultòrica convida a pensar en els diàlegs entre procediments i materials. La ceràmica forma part de la trajectòria de Guerrero, encara que aquesta imatge, per si sola, no permet confirmar la composició material de la peça.

Els qui viuen a Alacant i la seua província tenen un avantatge que envege: encara poden visitar Casa Bardín i degustar l’exposició sense la distància que imposen les pantalles. Val la pena aprofitar el temps que resta fins a la seua clausura per a detindre’s davant les obres i descobrir allò que cap fotografia aconsegueix transmetre.

La singularitat de «L’Esfinx» resideix en la col·laboració sostinguda entre dos artistes i en la seua exploració de formats i composicions. Des d’una perspectiva de gènere, podem preguntar-nos per l’autoria, el reconeixement i les jerarquies artístiques, sense atribuir a l’exposició un discurs feminista que els seus creadors no han declarat.

 

 

Altea: les dones que van obrir camins

Fins al 18 de novembre, la Biblioteca Pública Municipal d’Altea presenta una exposició bibliogràfica dedicada al centenari del Lyceum Club Femení, fundat a Madrid en 1926. Aquella institució va reunir dones que van reclamar participació intel·lectual, artística i social quan la seua presència pública trobava nombroses restriccions.

Recordar-les significa comprendre que els drets culturals van ser conquistats mitjançant iniciatives col·lectives i resistències. També a Altea, la Casa de Cultura acull «Dones que inspiren», exposició col·lectiva anunciada fins a l’11 de desembre.

Totes dues propostes conviden a reconéixer trajectòries relegades, sense oblidar que les dones no constitueixen un grup homogeni: la classe, la procedència i la racialización han condicionat qui podien accedir a la creació i al prestigi.

 

Les Cigarreras: teixir vincles

A Alacant, el Centre Cultural Les Cigarreras desenvolupa «Zsora», projecte participatiu d’Ana Córdoba que reuneix deu dones per a elaborar col·lectivament un tapís.

Cosir, brodar i teixir han sigut formes de treball, transmissió de sabers i preservació de memòries, sovint desvalorades per la seua associació amb l’àmbit domèstic. La seua presència en espais artístics qüestiona les fronteres entre art i artesania, entre producció reconeguda i labors invisibilitzades.

Però el potencial transformador d’una obra col·lectiva depén també de com es prenen les decisions i de quin reconeixement reben les participants.

 

Una reflexió més enllà de la província

A Madrid, QueerCineMad continua oferint produccions dels sectors socials LGBTIQ+, mentre el Museu d’Amèrica proposa «Brodar la memòria», un taller relacionat amb el VIH/sida i la lluita contra l’estigma, amb sessió prevista per al 21 de novembre.

Aquestes experiències amplien una reflexió present en les propostes alacantines: la cultura pot interrogar silencis històrics i obrir possibilitats de convivència. No obstant això, la visibilitat no garanteix per si sola igualtat. També importa qui accedeixen als espais de creació i quines veus continuen absents.

Perquè recuperar als qui van ser silenciades és necessari, però transformar la cultura exigeix construir condicions perquè ningú haja de lluitar contra l’exclusió per a exercir el seu dret a crear.