Quanta tendresa inspira eixe xiquet bo, eixe xiquet bondadós, eixe angelet que sempre té un tímid somriure dibuixat en el rostre, que sempre tendeix una mà oportuna per a auxiliar en el col·le a la seua companya, per a deslliurar-la d’una dificultat, eixe xiquet abnegat que invariablement s’ofereix per a ajudar-la. Està profundament embadalit. En els racons secrets de la seua intimitat, somia amb ella. Per a ell, eixa xiqueta és la dolça i meravellosa encarnació d’un follet sorgit de les entranyes d’un enorme pastís de xocolate. Per a ell, eixa xiqueta representa confusament el tendre i primer esbós del veritable amor. Per a ella, no obstant això, de tots els xiquets del col·le, ell és, probablement, l’última opció, l’últim xiquet al qual contemplaria amb ullets arrobados. I aquest és, sens dubte, l’autèntic gènesi de la més cruel i esquinçadora tragèdia grega, l’origen de tots els drames.

En el terreny de les complexes emocions, en l’abrupte camp obert dels sentiments, res resulta més atractiu que la incertesa, el desordre, el vertigen, el caos; res ens sedueix més que la indiferència o el menyspreu; res esperona millor el cor que una rotunda negativa. En l’esvalotat i sorollós món dels paradisos escolars, eixe xiquet revoltós i rebel, eixe muchachillo groller i fanfarró, díscol per naturalesa, sense tindre a penes consciència d’això, s’erigeix una vegada i una altra en ídol de masses, en el símbol prodigiós de tots els amors preadolescents, en la màquina greixada i perfecta de generar sospirs.

Quan aconseguim la vida adulta, en qüestions d’amor, ordenem al nostre cervell que ens proveïsca d’una sèrie de requisits indispensables: coherència, discerniment, instint i serenitat. I també dos ous durs. Sorprén descobrir, en efecte, que continuem repetint aquells estúpids patrons de la infància, perquè així, pel que sembla, estem programats. Els homes menteixen deliberadament quan asseguren que el seu ideal de dona és una persona senzilla i comprensiva, una persona que compartisca les seues inquietuds i les seues aficions, una companya amb qui construir una vida en comú. Alguns, els més cínics, fins i tot aconsegueixen dir tot això sense riure’s. Les dones, per part seua, afirmen que la seua mitja taronja ideal és un home que les vulga, que les acarone, un home sensible i delicat. Caldria buscar en una mina realment profunda per a trobar una mentida més gran i més repugnant. Marcel Proust va escriure amb encert: «Res avorreix més una dona que un home enamorat.»

L’excés d’atencions ens irrita. Fugim de les mostres desmesurades d’afecte. Una vida ordenada, una existència afable i serena en parella ens horroritza. Abominem de l’amor còmode i tranquil. Ens espanta l’avorriment, el bes insuls i quotidià. En conseqüència, la qual cosa més ens atrau, la qual cosa més ens sedueix, la qual cosa més ens arrabassa —sentenciem nosaltres— és eixa persona que no ens convé en absolut. I entropessem sistemàticament en la mateixa pedra, doncs, pel que sembla, estem així condemnats. Quant mal ens fa, ergo quant estimem a eixa persona.