Al llarg d’aquesta passada Quaresma han proliferat entre nosaltres els comentaris sobre la sèrie ADOLESCÈNCIA, emesa per Netflix. Són tan sols quatre capítols en els quals es mostren, en tota la seua cruesa, els riscos enmig dels quals naveguen els adolescents en la nostra cultura occidental.

Les dues qüestions detonants de la crisi del jove de tretze anys que protagonitza la sèrie són, d’una banda, la pressió de les xarxes socials, convertides en un submon; i, en segon lloc, la desfiguració de la sexualitat, provocada en bona part per la difusió per internet de la pornografia i altres models antinaturals. Més enllà del guió d’aquesta pel·lícula, és obvi que la pinça exercida entre les xarxes socials i el pansexualismo resulta demolidora per als adolescents.

No obstant això, no és la meua intenció en aquesta ocasió parlar d’eixe període en la maduració de la vida humana al qual anomenem adolescència, sinó del risc de la “adolescència cronificada”, és a dir, de la immaduresa com a estadi permanent.

Deia el Papa Francesc que la maduresa de la persona s’expressa en tres llenguatges: 1.- El llenguatge del ‘cap’: Pense el que sent i faig. 2.- El llenguatge del ‘cor’: Sent el que pense i faig. 3.- I el llenguatge de les ‘mans’: Faig el que sent i pense.

En definitiva, la maduresa requereix la integració del que pensem, la qual cosa sentim i el que fem. Una cosa cada vegada més difícil d’aconseguir en la nostra cultura hiperemotivista, que ha renunciat a donar resposta a la pregunta pel sentit de la vida. La maduresa només s’aconsegueix quan aconseguim un equilibri entre la cerca de plaer, el sentit del deure i el principi de l’acceptació de la realitat. En definitiva, la maduresa requereix superar la tendència narcisista imperant, aprenent a viure en família i en societat. Suposa la capacitat d’adonar-se que podem ferir als altres, i descobrir que la pròpia vocació passa per l’oblit d’un mateix, descobrint que som per als altres.

Em sembla significatiu que la serie ADOLESCÈNCIA haja renunciat a integrar en el seu guió el tema del sentit de la vida i les respostes morals necessàries, limitant-se a descriure la situació. És exactament el que ocorre en la nostra societat, en la qual ens emportem les mans al capdavant en constatar l’augment exponencial de la crisi dels adolescents, però sense ser capaços de reconéixer que la frontera del problema no està en els 18 anys, sinó que ens implica a tots. És a dir, el gran problema està en la immaduresa dels adults. No som capaços de donar la resposta adequada, per allò que ningú pot donar el que no té. És indubtable que hi ha molts adults que viuen sota la ‘síndrome Peter Pan’: evasió de les responsabilitats, dependència emocional, comportaments de risc, baixa tolerància a la frustració, falta d’autocrítica, etc. En definitiva, una immaduresa cronificada.

Arribats ací, és necessari que ens fem les següents preguntes: està la maduresa a l’abast de les nostres capacitats? Estem condemnats a la immaduresa? Els cristians creiem fermament que aquest interrogant té una resposta en Crist ressuscitat, la veritable imatge de la maduresa humana. Jesucrist no és només una promesa de vida eterna, sinó que és dador de vida en plenitud. Això és important remarcar-ho, ja que la pèrdua contemporània d’esperança ha portat a molts a deixar de preguntar-se pel més enllà, i una pel·lícula com a ADOLESCÈNCIA ens porta a preguntar-nos si existeix vida abans de la mort.

Certament, la resposta està en Jesucrist, l’home nou. No sols necessitem contemplar i aprendre de la seua maduresa en l’Evangeli, sinó que requerim també de la seua gràcia per a poder aconseguir-la. Així ho diu un text emblemàtic del Concili Vaticà II: “En realitat, el misteri de l’home només s’esclareix en el misteri del Verb encarnat. Perquè Adán, el primer home, era figura del qual havia de vindre, és a dir, Crist el nostre Senyor (…) Ell és l’home perfecte, que ha retornat a la descendència d’Adán la semblança divina, deformada pel primer pecat.” (Gaudium et Spes 22).

Us desitge a tots una feliç Pasqua de Resurrecció, la qual cosa suposa la gràcia d’aconseguir la maduresa en Crist.