Comencem des de molt xicotets admirant a les persones que ens envolten, als nostres éssers més estimats. Comencem des de molt xicotets a crear un vincle irrompible d’admiració amb els nostres avis, que, arribats a eixa edat tan pròxima a la clausura de la vida, es permeten la rebel·lia d’enfrontar-se a les regles més estrictes del decor, avergonyint sense objeccions als seus fills i delectant irresistiblement als seus nets. Es comporten, en fi, com a xiquets, i això és precisament el que, mostrant-se semblants, tant ens meravella llavors. El nostre afecte va unit en general a la fascinació, i és cosa indivisible. Després admirem als nostres pares. Anys més tard comprenem que van cometre errors, errors molt greus en alguns casos, però en aquella època de beneïda innocència s’erigien per a nosaltres en oracles sagrats. Amb el temps hem substituït aquella cega admiració per un amor indulgent, per una resignada comprensió: menys dona una pedra. Sorgeixen després, en eixe regnat dels éssers mereixedors de la nostra admiració, els mestres, els professors. De la seua mà traiem el cap embadalits ahir a un paisatge d’enlluernadora primavera, a una finestra a través de la qual descobrim el món.

Admirem també a novel·listes, a poetes, a nombrosos artistes de les més variades disciplines, i tal vegada per això, per eixa admiració fervent que els professem, perdonem fàcilment els seus errors —i els deslliurem del mal—. Aquella pel·lícula que tant ens va fer somiar, entendrits, que va elevar la nostra imaginació i la nostra sorpresa a cotes que hui ens semblen inassolibles —perquè les objeccions de la maduresa tot l’enterboleixen i menyspreen—, aquella singular joia de la cinematografia, que es va ensenyorir inesperadament del nostre cor, fa que dispensem hui a eixe cineasta una enorme disculpa per tots eixos continuats desficacis en la seua carrera. L’admiració és com un escut que tot el protegeix, que manté fora de perill els més bells pilars del nostre afecte, que ensordeix el murmuri de la nostra consciència.

En les relacions personals l’admiració és un ingredient irreemplaçable. No hi ha cap mode de mantindre a flotació una història d’amor si no existeix admiració mútua. Sense veritable admiració, eixe ésser enigmàtic i entranyable amb qui compartim la nostra vida oferiria un retrat massa cru, massa vulnerable a la nostra anàlisi crítica. És l’admiració per la nostra parella la que s’encarrega d’acolorir tots els matisos de la seducció, i no és casualitat que l’afebliment de l’admiració per l’altra persona, tan estimada, siga el preludi d’un amor que comença a marcir-se.

Molt gran ha de ser la nostra admiració, no obstant això, per a perdonar la conducta i les opinions sagnants d’alguns personatges públics, tan venerats en el passat. S’esfondren sorollosament els nostres mites i, malgrat tot, l’aura boirosa d’aquella primera admiració continua resguardant a eixes persones que hui s’han instal·lat en les antípodes del que un dia van predicar, i que en molts casos va orientar el nostre camí i va forjar, en un cert sentit, la nostra personalitat.