Alguns carrers més al sud, les cases s’han després d’eixa bellesa cordial, d’eixe transparent encant de residència acomodada. Existeix, alguns carrers més al sud, un cert desordre palpable, una sort de disposició sense encant en eixa agrupació freda i melancòlica dels habitatges. És un barri de pobres. Hi ha escantells en els murs, hi ha flors cadavèriques soterrades en tests sense llustre, mendigant una carícia. Un gos ronda tímidament prop de les escombraries, amb rumb erràtic, flac com una trista promesa. La roba tendida, els parracs aletejant sota les finestres, oferits sense pudor al judici dels altres amb esquinçadora cruesa, és un indicador precís, inapel·lable. Els xiquets juguen ací al carrer, com abans, sense pantalles —les pantalles reveladores de progrés, de benestar, de satisfeta alienació—, juguen amb les mans nues, criden alegrement i contemplen als transeünts amb mirades rialleres i desafiadores. És un barri de pobres, no hi ha dubte.

En molts de nosaltres roman atrinxerat una enorme objecció cap a la pobresa, una espècie d’atàvic terror sacrosant, un asfixiant i burbujeante fogot. Ens tenalla constantment una por malaltissa i escruixidora, vivim amb l’espante que la negra indigència ens canvie forçosament el pas, que ens contamine amb la seua viscosa esquitxada, que ens estrenya entre els seus braços descarnats. Ens referim a la pobresa material, no a l’escassetat espiritual, no a la manca d’ètica o de principis. Aquesta última donaria per a gargotejar un article molt més llarg i molt més lleig, i, no obstant això, no està exempta en absolut d’il·lustres partidaris.

Aquesta aprensió malsana cap a la misèria ha arribat fins i tot a establir en nosaltres els fonaments sòlids d’una determinada conducta, d’una singular filosofia. Per força, ens diem, els pobres han de ser persones diferents. És innegable que es tracta de persones distintes. Admetent a contracor, i amb no pocs dubtes, que també són éssers humans, ens esforcem a argumentar que la seua terrible realitat és conseqüència d’una sèrie de personals conviccions: són pobres perquè els dona la gana, perquè així ho han volgut. Van tindre a les seues mans un futur millor, una vida pròspera, esplaiada, però van triar tossudament la fam i les puces. Van optar pel fang, per la calamitat, per caminar descalços sobre les brases. I no descartem, d’altra banda, una herència genètica, un llinatge antiquíssim de penúries i fenomenals dissorts. Fins i tot una certa complaença. I és aquesta persuasió nostra, beneïda vacuna, una forma molt saludable d’espantar els dimonis murmuradors de la tragèdia, és un mode peculiar de mantindre’ns a resguard de la pobresa i d’evitar entropessar amb ella en un recolze mal il·luminat de la consciència.

Però haguera d’avergonyir-nos a tots la dada esgarrifosa de la pobresa infantil en aquest país de xerraires, hauria de gelar-nos la sang en les venes. Se’ns enfonsa l’acudit i fins al sentit comú quan tractem d’abordar semblant episodi. Alguna cosa, i no sabem què, se’ns retorça dolorosament en les entranyes.