Ideologies

“El pitjor que tens és la ideologia”, em diu el meu dentista cubà , un professional (com la majoria d’ells) molt competent malgrat la seua joventut. Ell, com tots els fugits del seu país, és un fervent anti marxista. I ho entenc, la Revolució Cubana, que vaig conéixer a través del meu pare, un intel·lectual d’esquerres que posseïa llibres i cançons revolucionàries cubanes en els seus inicis, va resultar al final una utopia fracassada, com totes. El problema no és, al meu entendre, que les ideologies siguen intrínsecament dolentes per se, el problema és que les creen éssers humans i les desenvolupen com a sistemes polítics altres éssers humans tan fal·libles com ells. Marx va ser “un error necessari”, com deia el psiquiatre Castella del Pi sobre els deliris patològics. Gràcies a ell es van aconseguir moltes conquestes laborals que ara gaudim tots, treballadors d’esquerres o de dretes. El seu pensament, al meu judici, continua sent vigent per a analitzar la societat, l’economia, la vida en definitiva, com fan pensadors com Santiago Rico Alba o Hans Magnus Enzensberger.

Es pot i s’ha de ser d’esquerres sense ser dogmàtic. El filòsof alemany Hans Magnus Enzensberger va ser un exemple: va pertànyer a formacions nazis en la seua joventut i més tard es va convertir en una veu crítica del capitalisme dins de l’espectre esquerranós. En un dels seus llibres (Reflexions del senyor Z., o engrunes que deixava caure, recollides pels seus oients) es refereix al Ché Guevara com “un argentí descendent de l’alta burgesia” que sent ministre i president del Banc nacional del règim comunista de Castro a Cuba no va tocar pilota. Va dimitir , per això, tal vegada, dels seus càrrecs i es va llançar a la muntanya en una boja aventura guerrillera a Bolívia, que va posar fi a la seua vida però el va encimbellar als altars de la progresía internacional , i la seua figura icònica amb la boina estrelada va estar en les parets de les habitacions d’estudiants de tot el món, en una època. El filòsof francés Jean Paul Sartre el va elogiar com “l’ésser humà més complet del nostre temps”. Hans Magnus, per part seua, conclou que “la ignorància no és cap privilegi dels nostres càrrecs polítics”.

Altres paràgrafs memorables de l’obra que cite són els que dedica l’exacció fiscal que patim tots els ciutadans del carrer. El senyor Z. , un filòsof improvisat que té un cenacle de curiosos en un banc d’un parc maleeix a Hisenda en els següents termes: “Quan un organisme públic m’obliga a acumular i presentar un munt de rebuts, sent una repugnància física. Preferiria haver d’abraçar-me a una escopidora o a una tassa de vàter”. El mateix han d’experimentar molts contribuents en pensar que el Gran Evasor que deia que tots som iguals davant la llei es va passar per la pedra a la AEAT. I que els únics paganinis som els currantes pobres i jubilatas fitxats per l’ordinador fiscal.

Sang freda

Estic més que fart de veure a l’assassina del xiquet Gabriel en les pantalles i en els titulars, que l’eleven a la categoria de monstruosa sex symbol carcerària. L’afició morbosa a les confessions d’assassins és ja una epidèmia. És sabut que Manson (l’autèntic, no Marylin) rebia centenars de cartes d’amor i peticions de vis a vis. Ni Truman Capot es va poder deslliurar de l’obsessió pel crim en el seu famós A sang freda.

Qui millor va parlar d’aquest horrible succés i la seua autora va ser un filòsof i escriptor marxista, Santiago Rico Alba. En Gabrielillo a l’habitació de jocs, un article inclòs en la seua selecció de cròniques titulada De la moral terrestre entre els núvols (que comentem ací fa un temps), Rico diu que per a matar un xiquet és necessària “una força descomunal”, és a dir una maldat fora del comuna que s’exerceix a sang freda. Un assassí de xiquets és com “un supermán tenebrós i invertit”, que manté oculta la seua força destructora. I agrega una cosa molt interessant com a reflexió: “tots podem imaginar el plaer i el dolor d’un xiquet concret” i aquesta és la raó per la qual l’assassinat d’aquest xiquet ha commogut a la societat. No obstant això, continua dient, “per molt injust que semble, és molt més greu l’acció de matar a un sol xiquet” que “a mil en un bombardeig”, perquè “el que mata a un sol xiquet mata a tothom”.

El problema és castigar aquests assassins infanticides. Res seria suficient, ens diu Rico citant a Dostoievski . “No es pot castigar el que no es pot perdonar”. L’existència humana és una història de bons i dolents? El filòsof opina que sí. “Un món en el qual un solo dolent pot destruir el món i un milió de bons no poden salvar un xiquet”.

Un tal Zimmerman

He visionat, amb l’aplicació prestada, el biopic de Bob Dylan (A perfect unknown). El famós cantautor i poeta americà d’origen hebreu, es revela com un maltractador psicològic i un perfecte “capoll”, en les paraules de la seua núvia de joventut. Una cosa semblant li diu en la peli l’actriu que interpreta a una altra de les seues dones, la cantant Joan Baez. Els primers anys del personatge, un jove vagabund de mirada penetrant i térbola, són l’essència de la història d’aquesta producció que no va triomfar en l’última edició dels Oscar, malgrat la immensa actuació de Timothée Chalamet com Dylan, al qual imita fins i tot en el mode de caminar. Imitar la seua veu nasal i aspra no és tan difícil, vaig tindre un amic que cantava els seus temes tan mal com ell.

Es diu que el cantant va prendre el seu pseudònim o nom artístic d’un poeta que a penes coneixia. Li sonava millor que Zimmerman. Bob Dylan és el típic cas del self made man americà, que sap el que vol i vol aconseguir-ho malgrat qui pese i coste el que coste.

Mai em va caure massa bé Dylan, encara que les seues cançons van sonar com a fons musical de les epopeies de la meua generació. Mai em va convéncer la seua conversió al cristianisme i no vaig entendre que li atorgaren el Nobel. Per què no li ho van donar a Leonard Cohen, que sí que va escriure novel·les i poesia, de major qualitat?

La resposta, amics, està bufant en el vent.