Un mosso coneix a una mossa i el seu cor queda corprés, el cor d’ell, i ella, que té altres plans, altres inclinacions futures, altres vols més alts en la seua imaginació, li ofereix amablement la seua amistat. Ah, monumental tragèdia. Litres i litres de tinta, ahir palpable i hui virtual, s’han vessat consignant històries d’aquest tipus. Tinta vessada inútilment, perquè al cap i a l’últim és un drama que no arriba mai a comprendre’s per complet. Es requereix haver protagonitzat tan horrible i desgraciada comèdia per a entendre verdaderament l’amarg dolor d’un rebuig disfressat d’amistat: trist i aterridor consol. Es fa indispensable haver transitat aquesta espinosa sendera de l’amor no correspost per a aconseguir mínimament el sentit d’una absoluta desolació. I desolació és paraula anodina, és imatge confusa, pinzell que res il·lustra en estripat llenç, concepte pobre que es queda bé curt.

L’amistat és com el bromur per a la passió: una goteta cada huit hores després dels menjars, fins a aniquilar completament la il·lusió de l’enamorat, fins a diluir qualsevol vaga esperança. Hem de concedir que tot aquest drama grec té una mica d’historieta còmica, convenim que ostenta una espècie d’elegant i divertit ridícul. Si no es pateix, si s’està a resguard d’aquestes profundes ferides, quines desternillante és observar a l’enamorat, quant riure provoca la seua fràgil situació. Des de la sòlida barrera de la indiferència, després del parapet emmurallat del menyspreu burleta, quina bona vesprada de bous es passen. Ah, quin graciós és contemplar a eixe amant ploriquejant de cantonada en cantonada. I quins magnífics dolls de filosofia pràctica es desborden en nostres boquitas de savis: si no et vol, pitjor per a ella; no et faces mala sang, hi ha més dones que llonganisses; tot ho cura un gotet d’aiguardent. Saviesa basta i popular que a vegades no serveix ni per a calçar una taula coixa. I molt menys per a estroncar les ferides d’un cor astellat.

«Com vols ser la meua amiga —cantava Pau Donés—, si per tu donaria la vida», i ens brindava, entre versos precisos i esmolats com a punyals, una lliçó categòrica sobre l’amor, la decepció i la malaptesa de la persona estimada. O la ceguesa. Oferir amistat quan es demanda amor és l’obsequi més estúpid que pot fer-se. Però més estúpid encara és aferrar-se a ell com a nàufrag a un madero, i tractar de sufocar així el foc impetuós i abrasador del desig. És intentar refredar les flames rugidores d’un volcà amb una salivada.

Existeix en la proposta amistosa de la dona estimada una càndida tendresa, una imperícia de criatura benèvola i ignorant, fins i tot una ingenuïtat quasi irreprotxable, un desconeixement pueril de la vida. I en l’acceptació de l’enamorat, una humiliant derrota, el consol absurd i grotesc d’un mal menor, una esborronadora covardia, i també la tossuda esperança, la creença secreta que potser demà tot canviarà, que demà ella, mudant el seu parer com per art de màgia, li entregarà finalment el seu cor. Ai, pobre il·lús. Ai, terribles contes de mai acabar.