Un argument de pes que ens ajuda a distingir-nos dels animals, i que ens col·loca un gloriós escaló per damunt, és eixa sofisticada manipulació dels sentiments, dels nostres propis sentiments, la portentosa habilitat amb què aconseguim graduar i dosificar nostres més íntimes emocions. Però hi ha molts més: ens diferenciem dels escarabats, per exemple, en desenvolupar una laboriosa afició per la papiroflèxia o unflant globus de colors en les festes d’aniversaris, o per la senzilla raó que, en la nostra tendra infància, aprenem a operar amb arrels quadrades. I és realment sorprenent la rapidesa amb què sepultem aquest valuosíssim coneixement en el més remot oblit a penes transcorreguts uns pocs anys.

En l’àmbit sentimental, en el terreny apassionat d’un amor racional, madur, seré, d’un amor poderós i conscient que també ens allunya triomfalment dels animals, que tan intel·ligents ens fa semblar enfront d’una vaca charolesa, ens comportem, en general, de manera confusa i incongruent, d’un mode certament extravagant. Una promesa d’amor, hui dia, val tant com un jurament gargotejat sobre una placa de gel. Eixa unió entre dues ànimes bessones i embadalides que un capvespre segellem per sempre amb un bes sagrat, la inviolable eternitat amb què garantim fermament els arravataments d’un cor enamorat es dilueix, estadísticament, en un trist període de quatre anys. Una esplendorosa i infinita eternitat de quatre anys.

Després de l’amor, ens aboquem a una incòmoda cruïlla. D’aquell preciós «em moriria sense els teus besos» a aquest plomís avorriment, a aquesta condemna sembrada de badalls. D’aquells llargs i insuportables minuts sense tu, d’aquella agonia insofrible sense la teua presència, d’aquell cruel rellotge que es negava a donar les hores… a l’asfíxia de passar un dia sencer amb tu, al suplici d’haver de suportar-nos tot un cap de setmana. De baixar-nos mútuament la lluna, amb ullets encaramel·lats i entre profunds sospirs, a no voler baixar ni les escombraries. Després de l’amor, la freda indiferència, la desídia, un camp erm i cadavèric d’emocions. Eixa cruïlla a la qual al·ludíem la formen dos camins divergents: la ruptura definitiva o una prolongació insulsa de l’amor. Els valents opten per transitar dolorosament el primer camí: s’aposta per la ferida neta, brusca, que sanarà feliçment amb el temps i deixarà una bella cicatriu, la petjada muda i visible d’un amor fallit. L’alternativa de la prolongació, d’altra banda, és una sendera que es pren, en molts casos, per comoditat, pels fills, per haver efectuat un càlcul interessat, i també per covardia.

És aquesta forçada continuació, aquesta permanència aterridora entre les despulles fumejants de l’amor, un pacte de cortesia, un acord meditat entre persones educades que no desitgen fer-se mal. L’autoengany, no obstant això, consta d’algunes frases especialment recognoscibles i delatores: «Bé, ara ens queda l’afecte». Sí, per descomptat. El mateix afecte que podria sentir-se perfectament per una simpàtica i entranyable mascota.