El filòsof de moda, el sud-coreà resident a Alemanya Byung Chul Han és autor d’un assaig titulat Sobre Déu (Pensar amb Simone Weil). Des de la mateixa portada en l’edició espanyola (Paidós, 2025) s’aprecia la intenció de destacar la figura de Byung, perquè el seu nom complet figura en caràcters més grans que el títol (Über gott, en l’original). Pel que sembla, és una operació de màrqueting que es repeteix en altres edicions en què les lletres del seu nom apareixen en color roig i els títols en negre.

Anticapitalista

Fruslerías apart, el missatge que ens encoloma el sud-coreà és recurrent: critica el sistema capitalista i a la societat del treball, que provoca cansament, però des d’una perspectiva apolítica. En això es diferencia d’altres pensadors en voga com l’israelià Harari que ho fa des de la seua tirada per la democràcia liberal. Però sobre això tornarem en una altra ocasió, quan clavem bé la dent sobre el seu patracol Nexus, que analitza la informació des de l’Edat de Pedra fins a la IA, ni més ni menys.

Diu Byung que “el capitalisme el sotmet tot al consum i a la producció”, cap novetat, per cert. Però com de religió i espiritualitat tracta el llibre en qüestió, afig que “la religió i el capitalisme tornen a entaular una estreta relació entre si, com va ocórrer antany amb el protestantisme, que es va posar al servei del capital, fent que la salvació depenguera d’aspectes econòmics”. Actualment, les comunitats evangèliques continuen recaptant entre els seus fidels a colp de datàfon en les seues trobades multitudinàries, per la qual cosa eixa pràctica continua vigent. Però ell es refereix a la pràctica del mindfulness, “una tècnica que segons ell redueix l’espiritualitat fins a convertir-la en una tècnica per a augmentar el rendiment i la producció”.

Però on està el moll del seu pensament relatat en aquest opuscle de breus pàgines (135) és en el diàleg que des d’espais físics i temporals distants ens ofereix amb la filòsofa francesa Simone Weil (1909-1943), activa defensora de les llibertats que la va portar a combatre en la columna Durruti a Espanya i a viure del seu treball d’obrera en fàbriques, i el compromís de les quals es va estendre a aspectes socials i religiosos. Ella pensava que més enllà de la producció i el consum existeix una transcendència que pot traure’ns d’una vida desproveïda de sentit . Byung coincideix amb Weil i pensa que l’abandó de la religió i la seua crisi obeeix a raons estructurals, de les quals no som conscients. “No és Déu qui ha mort, sinó l’ésser humà al qual Déu es revelava”. Ignorar a Déu és un problema de falta d’atenció, és a dir, un dels mals del nostre temps. “La percepció-ens diu-s’ha tornat voraç, mancada de tota dimensió contemplativa”.

Ací és on , al meu judici, resideix l’essència d’eixe misticisme que reivindica aquest filòsof i sospite que en aquesta concepció de Déu i l’Univers, que ha expressat en altres obres, existeix un rerefons cultural propi del seu origen asiàtic. El Déu de Byung , com la seua concepció de la naturalesa, tenen un aire de família amb el budisme zen. Així, advoca per la inacció, detindre’s en “la mirada”, buidar-se d’un jo que només vol “menjar”:

“La percepció pràcticament s’acarnissa amb escombraries: escombraries d’informació, escombraries de sons i visions. Ens estem convertint en bestiar consumidor. La percepció es guia cada vegada en grau més alt pels estímuls i l’addicció. Com que només se centra en menjar, no pot mirar”.

En aquesta crisi d’atenció, afirma “engolim tot” i “només l’ànima que dejuna pot contemplar”.

En eixa contemplació de la divinitat el ser ha de buidar-se, desprendre’s de si mateix i de desitjos espuris, cal convertir-se en ningú. A mi això em sona a meditació zen. Però també a una concepció platònica, que subscriu Weil, que assimila la bellesa a fenòmens místics.

La crítica a la tecnologia està també present, es posa en la diana la digitalització que promet tot a l’instant, disponible, calculable i consumible. El telèfon intel·ligent és “una màquina digital d’addicció”, el mateix que els cercadors, que “aviven la set de caça”. Tot el contrari d’una actitud espiritual, que precisa de paciència i espera. L’oració més bella és la que manca de desitjos (“una escolta del silenci diví”). La IA “manca d’esperit” i solament és útil per a tasques servils i pensar és una mica més a resoldre problemes.

Altres consideracions del filòsof remeten al seu concepte del Mal, al qual qualifica “com un virus” que és “invasiu”. El Bé “uneix i reconcilia, el Mal divideix, disgrega”. Podria definir-se també com “no acció o acció inoperant”. El Zen, de nou.

La cerca de Déu ha preocupat des de temps antics als filòsofs des de l’Antiguitat. Blaise Pascal pensava que en el dubte era preferible creure, com si l’exercici de la fe poguera ser voluntari. Kafka, citat en l’obra de Byung, va assenyalar que “qui busca no troba, però qui no busca és trobat”. Sàvies paraules, caldrà esperar llavors, ja que segons això és Déu qui cerca a l’ésser humà.

Entretant, convindria comportar-se com els justos, veure el bé, “mirar a l’altre amb a l’ànima buida de contingut propi”, com apunta ací el pensador sud-coreà, que es recolza en Weil per a confirmar que, com deia ella “l’amor és la mirada de l’ànima”.