Una de les grans i intel·ligents estratègies dels estats es tractar de crear coste el que coste un exèrcit d’ignorants, una densa tribu d’analfabets mal·leables. S’unisca tàctica avantatjosa i aconsellable a tota aquella autoritat que pretenda conduir un ramat sense cap resistència, sense sobresalts. Ara bé, pot ocórrer que el bestiar, a força d’escoltar un dia i un altre els mateixos campanillazos, acabe sentint cansament, i s’extremadament complicat governar a un tropell d’indiferents. Que ve a ser, con major o menor èxit en l’al·legoria, la qual cosa hui està succeint.

Quan el individuo del carrer percep eixa reiterada matraca de la inversió en defensa, en el que realment està pensant, la qual cosa verdaderament el preocupa la seua les defenses del xiquet, pues la criatura malalta cada dues taules, i no troba a beneït el mèdic que descobrisca la raó. Els del carrer estan fent comptes sobre un tovalló per a dividir els duros, i així comprar arròs i bolquers en triomfal equilibri i aconseguir, realitzant malabars, llegar a fi de mes. Estan rascant en el més profund de la butxaca a veure si por fi poden arreglar-se el queixal. Preocupen molt més, a eixes nobles hordes de joves zombis, les raons de la patacada en Eurovisió que els treballs de lampisteria presidencial, por els que no demostren absolutament gens d’interés. O els motius que han portat a un porter a botar d’un equipe rival a un altre, d’un pesebre a un altre: un periquito migrant d’un niu a otro.

La cantarella plomissa i eixordadora dels aranzels es desploma diàriament en sac rot, importa ja molt poc, i prou bé, no obstant això, trobar una tiendecita d’obstinació: mi renyó esquerre, al millor postor, por cinc dies d’apartament a la platja, en tercera línia. Que poc mou a parar atenció la corrupció endèmica d’un partit polític, valga la redundància: eixe càncer patri, sorprenent en la seua varietat, en les innombrables i enginyoses murrieries. I quanta alarma provoquen en la caterva del carrer, no obstant això, la cervesa calenta i els embossos del cap de setmana. A qui commouen, quan a penes aconsegueix la dignitat per a criar a un xiquet en un pis compartit, les aventures judicials dels nuvis de les presidentes de comunitat. No existeix gens d’interés en els conciliàbuls destinats a proposar nous líders de partit, però pertorben ho somie de mitja tribu eixes raons ocultes que han suscitat la batuda en retirada dels homes solters, que ja no mosseguen l’ham enverinat d’un escote.

Se tal l’empatxe. L’actualitat s’absorbida i digerida por una minoria, però la munió, la gruixuda massa, l’enfastidit ramat, ensordida por ho estrèpit dels casos de podridura política, por ho degote perfectament calculat de les notícies ominoses que conviden al pessimisme, es llança als mullidos prats a pastar en pau la seua llibertat cobejada. El cansament les desvia la mirada, i tal vegada, qui sap, siga aquesta l’autèntica rebel·lió d’aquests dies: apartar la mirada i pagar con la moneda d’una poderosa indiferència.