Un complex pot ser altament nociu. Els complexos aconsegueixen devastar l’esperit irreprotxable i noble d’una gran persona. Complex i covardia caminen silenciosament de la mà, en perfecta harmonia, en dolça connivència. Al contrari que la gelosia, el complex és malaltia duradora, maliciosa i corrosiva, perquè la gelosia tenen base irracional —arrel disculpable, núvol passatger que la tendresa mitiga—, mentre que el complex es desenvolupa lenta i persistentment, perquè es destil·la, gota a gota, d’una minuciosa i perversa introspecció.

Les persones acomplexades solen prendre, comunament, decisions errònies. Una resolució equivocada, influïda per un enquistat complex, pot perdre’ns amb facilitat i sense remei. En l’amor, verbigràcia, els complexos arruïnen els més bells projectes futurs. Si bé la gelosia —de nou— són infundats en la majoria dels casos i provenen sempre de l’exterior, d’una mirada furtiva, d’un posat ambigu, d’una voluptuositat aliena…, per contra, els complexos brollen del nostre fur intern, arriben a nosaltres per llit directe, banyats en tossuda credibilitat, i són, per tant, arma molt més perniciosa, perquè el seu tall és més agut i mortal. El complex penetra sigilosament en la sòlida base, en el pedestal sagrat en què s’alça una preciosa i robusta columna: la de l’amor propi, la de la confiança, la de la pau interior, la de la certesa, la de la seguretat personal. Penetra el complex en la seua estructura, en el seu esquelet de roca en aparença inexpugnable, i comença flemáticamente a soscavar-lo, com la gota d’aigua tenaç en la pedra, fins a destruir-lo per complet, fins a esfondrar tan irreemplaçable columna.

Els propòsits aniquiladors i erràtics d’una personalitat acomplexada els trobem sovint en individus que ostenten poder, en subjectes de la vida pública. En homes i dones de la política. Hem contemplat en nombroses ocasions com les determinacions d’una persona sotmesa pels seus propis complexos arrossega inevitablement al desastre a un país. Hem sigut testimonis de la decadència d’una regió, d’un territori, per culpa dels enormes complexos personals dels seus dirigents. Aquests íntims complexos no sols afebleixen el cor ahir honrat d’una persona, sinó que poden arribar a convertir-la, perquè el complex és letal verí, en un sinistre i perillós espantaocells. L’estabilitat de tot un poble descansa moltes vegades a les mans trèmules d’un governant acomplexat. Terrible paradoxa, perquè el poble ha depositat en ell la seua més valuosa confiança, perquè el poble l’ha erigit en custodi del seu futur, dels seus somnis, de les seues esperances. Repugnant disbarat.

Deduïm, amb horror, que en la profunda sement, que en el germen palpitant d’un complex tenen cabuda l’odi, el nacionalisme, la xenofòbia, el racisme, la persecució dels vulnerables, l’amor per la censura, la injustícia, la tirania i mil altres mals, mil altres calamitats que són, a un mateix temps, atàviques i inèdites.