En qualsevol persona senzilla, en la més bondadosa, en l’home més noble, en la dona més afable, en eixe xic de tendre somriure que alleuja la seua set en la font de pedra, en aquella jove de coquetes sabates que passeja sota el sol de primavera taral·larejant cançons d’amor… En qualsevol individu a l’atzar, en qualsevol criatura d’ànima dolça i entranyable, en qualsevol d’eixos anònims transeünts que deambulen abstraídament entre els agres i bigarrats grunyits de la ciutat… Si tinguérem la possibilitat d’apuntar-nos a l’insondable i secret abisme del seu cor, al de qualsevol de les persones que ens envolten habitualment, i si dedicàrem un instant a observar minuciosament les minúscules fibres que es compon, descobriríem, aterrits, que en totes elles, fins i tot en l’última d’aquestes persones amables, en cadascun d’aquests esperits cordials, existeix un criminal latent.

Quina fàcil tasca la de conservar la calma en un món que es contorsiona en calma. Que senzill resulta inclinar-se i admirar el color porpra de les flors i deixar-se seduir per la seua fragància, i llepar-se per endavant, ajustant els ulls, amb el futur gaudi d’un extraordinari berenar en el camp. Amb quina singular comoditat aparta un de la seua ment eixe desdibuixat concepte de violència en un plàcid entorn desproveït de violència. Es conté el crit, la fúria, es rebutja l’exasperació. S’intercanvien trivials estretes de mà, es bolca un en abraçades supèrflues òrfenes de tota emotivitat. És un ambient relaxat, insuls, sense risc. És una vida sense vida. És un context en què abunda l’habitual esbós d’un somriure impersonal. És una època pacífica i pròspera que amb el temps ens convertirà en individus vulnerables i capritxosos, en xiquets adults acaronats sense sòlids principis als quals aferrar-se, en persones inútils, febles, nues, inermes, mancades de qualsevol eina emocional, i surem en ella, despreocupadament, i consentim que la més suau brisa de l’ociositat ens acaricie les galtes.

En els terribles i quotidians conflictes del món —d’un món real que nosaltres considerem fictici, com si només existira després d’una pantalla, com si tota eixa tragèdia, tot eixe sofriment, tota eixa sang no poguera esguitar-nos mai—, les persones es transformen en abominables monstres. Es cometen els crims més esborronadors. En les guerres civils, el comportament d’homes i dones, ahir perfectament civilitzats, abandona qualsevol indici de sensatesa. Es tracta de bèsties horripilants fugides de la seua cel·la, ansioses per devorar-se les unes a les altres? No, són éssers humans en un clima d’insuportable tensió, són persones com nosaltres, espentades pel feroç instint de supervivència, enverinades, en molts casos, per l’odi i la cobdícia.

En cadascun de nosaltres hi ha sembrada una fosca llavor, fins i tot en la persona més indulgent i benèvola. En qualsevol de nosaltres batega l’espectre d’un espantós criminal. Què no faríem, posem per cas, si la vida d’un fill depenguera exclusivament de la consumació d’un crim.