Qué tindrà, poderós cavaller, que conquista vastos territoris sense disparar una bala, que sedueix a les dames sense recitar un sol vers, que derrota a dreta llei als homes més aguerrits sense desembeinar una espasa. Què tindrà aquest poderós cavaller que al seu pas s’inclinen els imperis més envanits, que a un senzill i silenciós posat es prosternen reis i governadors de diferent cultura i religió. Què tens, oh, poderós cavaller, que modifiques por art de sorprenent màgia la fisonomia d’algunes persones, que col·loques sobre elles un filtre subtil, un vel de preciosos colors, un encanteri teixit en magnífiques textures, transformant en aposte príncep al trompellot i en bella venus a la dona grollera.Aclaparadora li l’obsessió d’alguns individus por erigir muntanyes de diners. Esborronador es la seua ànsia, la seua immensa cobdícia. La pròpia antropologia, en la seua anàlisi minuciosa i exhaustiva, no aconsegueix traçar una raonable explicació: la devoren el suor i la fatiga, es rendeix davant l’espectacle grotesc d’eixe afany salvatge i absurd por acumular riqueses. Por què? Per a què? Ah, amic. Mi regne por una bona raó. Han de buscar-se els veritables motius en les arrels podrides de la cultura més passada de moda i popular, en la doctrina més cateta i ignorant: tant tens, tant vals. I, en efecte, existeixen persones que només posseeixen diners. A la meitat d’eixe anhel eixordador por pastar fortunes i propietats, s’alcen veus crítiques, perspicaces, no exemptes d’amarg sarcasme. Va apuntar sagaçment Maquiavel que oblidem abans la mort del pare que la pèrdua del patrimoni.Les implicacions d’aquesta cobdícia pecuniària no la seua alienes a l’amor. Es mercadeja obscenament con monedes, es comercia con tèbies carícies, es taxa l’afecte i se subhasten les engrunes d’una passió. Així, embolicats els amants en abillaments de basta hipocresia material, de pragmàtic mercantilisme, se succeeixen nombroses i emotives escenes d’encaramel·lats romances. Sota una tímida lluna d’estiu, en la humida semipenombra d’un jardí aromàtic, al dolç rumor del trencament d’unes ones llunyanes, quantes garrofes s’hauran enllaçat dues ànimes errants, quantes garrofes s’haurà segellat triomfalment una bonica història d’amor, emulant els més primorosos i shakespearianos diàlegs: «Voldria passar ho reste de mi vida amb tu.» «Però tu eres una persona repugnant, no m’agrades. Què pots oferir-me?» «Tinc molts diners.» «Te vull. Besa’m.» Paraules més, paraules menys.Admirant semblant paisatge esquinçador, el d’una col·lectivitat espasmòdica que obeeix atropelladament als impulsos del gaudi desenfrenat i immediat, con creixent i asfixiant ambició de riqueses, la decadent filosofia de les quals s’incrusta indiscriminadament en cadascun dels estrats socials, podria servir com a perfecte corol·lari aquesta singular mostra que afegim a continuació. En una obra de David Mamet, dos personatges sostenen una breu i edificant conversa a propòsit dels estímuls universals de l’ésser humà: «Els diners li ho que mou al món.» «No, se l’amor.» «Oh, sí, l’amor… als diners.»