Existeix major privilegi que lliscar-se ufanosament per eixe preciós futur convertit hui en present? No, no existeix major privilegi. És immens. Obrir els ulls amb les primeres pinzellades rosades de l’alba i rebre el café en el llit. Ah, quina glòria. Eixa tassa blanca i flotant suspesa màgicament en l’aire, esperant al fet que l’aconseguim. El bany replet d’hologrames mentre ens raspallem els queixals. Una videoconferència en l’espill, amb la sogra, que ens recorda amorosament el menjar del pròxim diumenge: allí estarem sens falta, reina. Descendim al portal còmodament repantigados en eixos tres coixins, que leviten tendres i mullidos com a abraçades de mare. Centenars de vehicles silenciosos i cromatges recorrent a vint metres d’altura els carrers en invisibles i rullats trajectes. Prenem el taxi, que suaument s’humilia als nostres peus: el somriure càlid del taxista autòmat, que sembla rebentar de goig. Un altre café a mitjan matí en el mercat, que ja no és hui mercat sinó edén envidrat, sinó punt de trobada laberíntica i asèptica d’agermanada ciutadania. La barra de pa, al migdia, la paguem acostant l’ull a un cacharrito amb sensor làser. Simpàtica maniobra: quina graciosa està la Josefa inclinant-se i traient cap arrere el cul per a abonar els tres brioixos de crema.

Ah, beneïts visionaris, no van errar el tir. Ni una sola de les seues prediccions es va torçar: «El llibre en paper desapareixerà.» Ni un només queda. Ni llibres, ni fires, ni lectors. Lectors mai va haver-hi, tot siga dit de pas, però que el llibre físic s’extingiria… Eixa no la vam veure vindre. Nokia anava a regnar en el món de les telecomunicacions: tal dit tal fet. Yahoo no tindria competidor en la xarxa. Quin monument caldria erigir a aquests profetes: un pal a la meitat de la plaça Major, ben alt, ben empinat, que rascara la panxa als núvols. Ací va Manolito amb el seu Laserdisc. Set quilos pesa el patracol, però ell el carrega entre suors amb eixe goig que contagien els avanços prodigiosos de la tecnologia. «El vinil morirà». Una altra en el blanc. Rara és la xica coqueta que no presumeix de Windows en el seu telèfon mòbil —quin gatillazo—, com a rar és el babau que no ha adquirit ja una segona residència a Saturn, ara que estan en promoció. L’esperanto, primera llengua oficial de l’estat, ací i en tota Europa. Quina cosa això del teletransportador, quin invent fi: entra un per una porta a Beneixama i ix per una altra en Fuengirola per a fer un encàrrec d’última hora: pose’m vosté, si fa el favor, tres quilos d’aladrocs.

Ocorre, en nombroses ocasions, que l’entusiasme pels progressos de la ciència camina més lleuger que la pròpia ciència. Succeeix, a vegades, que l’expectació s’unfla com un globus. Però sempre hi haurà visionaris, lloat siga el Senyor, que anticiparan l’èxit dels grans i nous assoliments de la tecnologia, i donaran per cosa feta la seua integració i acceptació en la societat. Beneïts i riallers bufons. Espavilats teixidors d’enormes i fràgils bambolles.