Fa uns anys, quan ningú tenia a mà un telèfon mòbil amb càmera fotogràfica integrada, s’informava obscenament de l’albirament d’entre set i huit ovnis per setmana. De similar manera, a Rússia, on ningú té a mà un periòdic d’informació veraç integrada, es registren diàriament entre set i huit mentides, mancades de pudor. Amb tota probabilitat, el repugnant sàtrapa, servint-se del més refinat cinisme, acabarà jurant que tot ho arrasa en nom de la democràcia i la llibertat. Després de l’esglai de l’amenaça nuclear, que s’antullava llindar infranquejable, què pot fer-se, ens preguntem amb una certa fatiga, sinó assumir l’imminent desastre. Ací, independentment de la faula o de la veritat contrastada, i del gran esforç que comporta distingir-los, i amb immensa resignació, optem per construir l’acudit, que fa les vegades de filtre i llima els serrells astellats de la desoladora tragèdia. Molt al nostre pesar, extraiem des de les entranyes, emparat en un atàvic instint de supervivència, l’humor més sofisticat.

Així doncs, què pot fer un forner, es pregunta un forner, sinó complir amb el seu treball: “A quant estan les bombitas?” “Les nuclears a tres euros la dotzena. Porten cabell d’àngel”. En alguns menjadors, sota els retrats ordenats de la comunió dels xiquets, famílies senceres han expressat la seua repulsa negant-se a menjar més ensalada russa. Llegim en els murs de la ciutat, amb atractiva tipografia: “Es lloga búnquer bonic, lluminós, amb vista a la mar, tres dormitoris, llest per a entrar a viure. Urgeix”. En cas de zambombazo, tire’s vosté sota la taula d’aglomerat, que alguna cosa protegeix. Els cinquanta megatones no poden amb la dieta mediterrània, amb l’oli d’oliva, que tot el cura. Es tira un a resar, la qual cosa sap, cada vegada que brunzeix la llavadora del veí. La moto petardeja en el xamfrà i algú exclama “de cara a terra” amb alegria. Eixim, de mitjana, a nou microinfarts diaris. Algunes companyies telefòniques estan incorporant tarifes “fi del món” suculentes: 3 gigues simètrics i crides il·limitades fins a la deflagració. “Quin llibre em recomana vosté?” “Qualsevol que no siga molt llarg, perquè li done temps”. Hi ha perruqueries que ofereixen pentinats amb forma de fong. Tindre al cap la reforma de la caseta de camp i posposar l’escomesa per considerar-la precipitada. S’imposa la lògica: espera al fet que caiga l’ogiva, xiqueta, i reformem després dos ocells d’un tir. En cas de bomba, qui em paga les esgarrapades del cotxe, que no té ni mil quilòmetres. Bombes sí, però que no em tallen el wifi. Folre vosté les finestres amb paper d’alumini. Unte’s el cos d’Àloe vera. S’ha establit, en encendre’s l’horitzó amb azafranados matisos, una còmoda rutina: tortillita francesa, dues mandarines i el comunicat de guerra. Demà més. Quina grandíssima idea rebentar els carrers ara, precisament, a mascletàs. La primitiva no, però el míssil de llarg abast és molt probable que ens aterre al jardí. Llàstima de geranis.

Riure per no plorar, per no deixar-se sucumbir. Per no cedir, vençuts, amb la gola escanyada, a la tristesa més esquinçadora i amarga.