Es perd la joventut i es busca un recanvi, es busca un mode nou de fer les coses, una estratègia esperançada per a aconseguir que torne a brollar eixa mocedad perduda. Es llancen sedales a cegues amb què atrapar eixos núvols d’energia extraviada en vaja vosté a saber quina sendera, en vaja vosté a saber quin racó del boirós passat. Es perd una amistat i es busca desesperadament un recanvi, un riure nou amb què cobrir el rovell de la soledat, un rostre amable nou, una flamant abraçada nova. És el rei mort, rei posat dels nostres dies. És maquillar amb vells pinzells l’aflicció, l’enorme pena, el dol.

Es perd un amor i es busca agònicament un recanvi. Es va arruïnar aquell amor per displicència, per summa malaptesa, per arrogància d’un cor orgullós. Per haver caminat botant entre les flors de secrets jardins, per haver confós el noble respecte amb els tebis costums, per haver deixat llanguir l’afecte, per sufocar les flames sagrades del desig. I ara s’exploren els foscos passadissos a la recerca d’un recanvi per a eixe amor.

I sí, existeixen en efecte recanvis per a tot allò que s’ha perdut, però els recanvis sempre resulten grotescos, sempre són fal·libles. Són bastos recanvis amb què tractem de reparar els sensibles teixits de l’ànima. El recanvi d’una amistat és extravagant en la seua singular caricatura. El recanvi d’una passió és dolorós en el seu singular i diabòlic estrafaig. Els fonaments en què es recolza un recanvi són falsos, són equívocs i fràgils com una promesa. Els pilars en què s’assentisca el recanvi amb què suplim un amor estan prenyats d’esquinçaments i clivelles, de ridícula solidesa. Són peces defectuoses que parodien i taquen el preciós record que encara aleteja en els amplis espais de la memòria. Frèvols claus de cotó intentant véncer l’acer.

En l’ambient, a tot arreu, una penosa tendència, una obertura esforce per emplenar a tot córrer els buits, una estúpida postura de dubtosa resiliència, segons la qual, la pèrdua ha de remeiar-se de seguida, ha d’ocupar-se el buit immediatament amb un fragment qualsevol, ha d’estroncar-se la ferida amb urgent fullería: s’ha de combatre el mal amb baluern, amb nous rebomboris, amb soroll i escarafalls. I es menysprea amb broma el necessari dol, que tant ajuda a nuar els bells llaços de l’esperit.

Es perden les sòlides raons d’una vida, es perd l’ànim de continuar lluitant i es busca hui desesperadament un recanvi. I pocs recanvis poden trobar-se per a satisfer satisfactòriament eixe profund abisme que ara queda, eixa fossa fosca i profunda que va deixar l’entusiasme perdut. I pocs recanvis trobem en el vast erm, taller desolat, desert, en la nit que succeeix a la tragèdia. Aquell entusiasme perdut per continuar vivint, aquella amistat, aquell amor, que eren com una brúixola lluminosa, com un somriure que ens guiava ferm i alegrement cap a un meravellós destí.