Per a molts, existeix un racó on poder sentir-se fora de perill, un racó apartat de les mirades severes, de la insuportable rutina, de l’huracà social i el seu clima destemplat. Per a molts, existeix un lloc confortable on adoptar una identitat distinta no es considera delicte ni patologia, un lloc on poden assumir un rol diferent, una actitud diferent, una valentia diferent, fins i tot un amor diferent. Són refugis blindats als quals es pot accedir a través d’una lluminosa clivella en la realitat, introduint-se en un fabulós orifici, franquejant un esquinçament que la tecnologia ha ocasionat en el rígid teló de les convencions humanes més vulgars.

L’extens camp del videojoc s’ha convertit en immensa illa on habiten apassionats nàufrags. Es generen espontàniament famílies anònimes, bàndols, organitzats exèrcits d’entusiastes que col·laboren en estreta germanor, amb afany, per aconseguir un objectiu comú. Es consolida una opaca i sana cordialitat, una divertida i anònima companyonia. Així com a vegades ocorre, en una trobada casual, que dos amants de la lectura bolquen sobre la taula els feliços arguments de la seua afició, els deliciosos títols devorats, les joies futures en què anhelen capbussar-se, així, de la mateixa manera, la trobada fortuïta i inesperada de dos enamorats dels videojocs en el lloc més absurd —unes noces, el vestíbul d’un tanatori— es torna bulliciament en càlida i alegre conversa, en còmplice historial d’innocents malifetes, de memorables aventures, d’impossibles gestes, que no són sinó un copiós resum, llarg i detallat, de triomfs i decepcions lúdiques: el detallat expedient de les aventures en eixa altra vida paral·lela de fantasia.

Neci seria suposar i circumscriure exclusivament l’ús del videojoc a l’etapa adolescent. Es dona la singular paradoxa que si bé podria concebre’s aquest segment d’usuaris adolescents com el més raonable i potencial objectiu, és l’àmbit d’edat més avançada, fins i tot molt avançada, on realment s’aconsegueixen altes cotes de fogós arravatament i paroxisme, i l’explicació és senzilla: es requereix un notable poder adquisitiu per a comprar equips informàtics de gran rendiment que siguen capaços d’esprémer les virtuts de gran varietat de videojocs. L’efervescent febre del gaming és cara, és vertiginosa, és abrasadora, i demanda generosos pressupostos, i es transforma i reinventa contínuament.

Persisteix, no obstant això, encara hui, una assenyalada timidesa, un justificat recel per part de molts usuaris de videojocs de reconéixer la seua immersió en ells. A determinades edats madures, es prefereix esquivar l’inevitable estigma, el molt probable fogot davant la reprimenda, el vergonyós estat d’incomprensió —incomprensió que deriva de l’absolut desconeixement d’aquest sorprenent univers—, i s’eludeix deliberadament la confessió amb un apreciable somriure i un estudiat aire de confusió: es practica una convincent negació. I eixa forçada necessitat de mantindre el secret augmenta considerablement el gaudi. I d’això es tracta. I no és poca cosa mantindre’s fora de perill, lluny de les mirades reprovadores, en el plaent refugi virtual.