Com si foren pocs els obstacles que van creixent en el camí i que s’obstinen a impedir que gaudim d’una vida plaent, si per plaent s’entén viure millor que el veí i renunciar a menjar setmanalment amb la sogra, per si foren pocs els obstacles, déiem, sovint ens trobem també amb eixa espècie de pesta negra que enterboleix l’horitzó i que no és una altra cosa, i quina cosa, que el soroll ambiental. Amb el soroll ocorre com amb la mala fortuna, que no menysprea a ningú ni s’até a la seua posició social. Té el soroll molt d’atzar, i molt, moltíssim, de mala educació, de pobresa d’esperit, de misèria personal.

Eixos lectors de novel·la clàssica, perquè encara uns pocs sobreviuen, tot i que són perseguits i li’ls intenta extingir alegrement a garrotades, a vegades tenen la ventura de topar-se amb curioses observacions, escrites fa més de dos-cents anys i posades en boca d’algun personatge desgraciat. Exclamacions del tipus: «Ah, aquests joves d’ara no respecten ja als majors», o «Quins terribles temps vivim hui, tan mancats de valors». Curiosa paradoxa, enorme sorpresa: l’ésser humà no ha canviat res, ni canviarà mai. Pensaments similars es troben fins i tot en la literatura dels grecs mil·lenaris. I aquestes reflexions harmonitzen molt bé amb eixa sentència tan grapejada, tan vigent encara: «Qualsevol temps passat va ser millor». Prodigiosa mentida, monumental engany.

Si bé és cert que, al cap i a la fi, no es tracta més que d’entendre que són èpoques alternes, que són períodes cíclics —per raons polítiques, pels desastres que implica una guerra o per les calamitats que sembren fenòmens naturals— en què l’educació i el comportament social, en un entorn determinat, adopten de tant en tant un to més moderat, més moderat, més reprimit, no és menys cert que les persones exhibeixen invariablement un ventall de qualitats inseparables d’eixa essència tan singular de l’ésser humà. En una paraula: sempre hi ha hagut i hi haurà talossos i erudits. Sempre hi ha hagut i hi haurà imbècils i criatures adorables. És l’edat, és el complir anys el que ens torna més irritables, més conscients de la indelicadeza dels altres. És l’abraçar les sospitoses virtuts de la maduresa el que ens fa odiosa als ulls la joventut.

Eixe energumen amb la matraca musical a mitjanit, eixe talonege mortificadora a hores intempestives, eixe ciclomotor estripant l’hora de la migdiada amb la seua berrido infernal, l’abominable degoteig dels senyals acústics, del clàxon insuportable sota la finestra, els tres borratxos diaris cantussejant de matinada, la portada contínua de la veïna… Eixe soroll permanent, gratuït i injust en la majoria dels casos, que no ens deixa viure en pau, que va soscavant minuciosament el nostre trellat. Com si foren pocs els obstacles. Com si no bastaren els astuts ardits del cunyat per a amargar-nos l’existència. Tot eixe soroll insofrible que ens emmalalteix, i que un vernís de bona educació seria més que suficient per a evitar-lo. Peres a l’om.