Eixe vell món que s’obstina a no mostrar-se mai més a través del cristall de la finestra. Eixe vell món ja extingit que una gran porció de població continua hui enyorant. Eixe vell món amable, bulliciós i fresc en la seua conversa, entendridor en les seues trobades veïnals. «Bon dia, Mariano», i a aquesta salutació succeïa un minuciós part informatiu, alçament, glòria i caiguda d’un membre familiar excessivament longeu, descripció detallada i commovedora dels seus darrers sospirs. Eixe vell món gargotejat hui en el llenç apergaminat de la memòria.

Amb els anys, un engreixa el pessimisme i el torna gradualment més agre, i s’alimenta amb exageració la morriña: satisfetes cullerades de nostàlgia, embullats arguments amb què magnificar el passat, capritxoses justificacions amb què defensem porfidiosament aquell vell món afable. Però és una defugida i interessada remembranza la que s’entossudeix a descobrir-nos únicament eixe flanc afable i idíl·lic del temps ja consumit, eixe racó dolç dels dies perduts, guardant-se molt bé d’ocultar les ferides, cuidant molt de no desenterrar aquells amargs defectes, aquells odis, aquelles penúries, la fam, la intempèrie, la incertesa, eixos angles incòmodes de la història que amb si arrosseguen totes les èpoques complexes de l’ésser humà. La memòria, tramposa sempre, adorna amb draps apedaçats la rosada nuesa de les nostres antigues vergonyes. Semblara que ahir no va haver-hi guerres, ni enveges, ni cobdícia, ni traïció, ni crims atroços.

 

Tot menyspreem ara de la realitat circumdant, de la tumultuosa i amenaçadora modernitat. Tot jutgem hui amb sever prejudici, amb esquiva mirada, amb alçada i orgullosa desaprovació. Què no donaríem per abraçar una altra vegada la més completa ignorància. Tot suspén als nostres ulls en eixe cruel examen de la consciència. Ahir, ens diem, el cel era més blau, els boscos més verds i frondosos, les abraçades eren més càlids. Les promeses, certes, amb garanties. Els somnis es complien, l’amor ens acollia. La lluna vetlava els nostres tímids passos, evitant-nos entropessar. Ahir, ens vam mentir, tots els xiquets tenien pa.

Eixe vell món que s’obstina a no aletejar mai més, au singular del paradís, als jardins extraviats de la llunyana joventut. Eixe vell món ja extingit que una immensa porció del nostre esperit continua hui evocant. Eixe vell món afectuós, benèvol i radiant, entendridor en els marges humits del seu cabal. «Bon dia, Begoña», i a aquesta salutació succeïa un captivador intercanvi de mirades, de càndides insinuacions, de muts gemecs. Eixe vell món d’estovalles netes, de fragàncies adormecedoras, de cortines blanques que agitava la brisa tèbia de primavera, gargotejat hui, món fugaç, en el llenç apergaminado de la memòria agonitzant. Vell món hui tan enyorat, vell món que s’obstina a no tornar, a no voler acolorir de nou nou els mansos capvespres. Vell món transfigurat dolorosament en món vell, en paisatge caduc, defallent. Vell món, encara inspirador, aferrat trist i penosament al feble batec d’alguns cors tossuts.