Existeixen diversos tipus de votant que analitzarem ací amb exquisida malaptesa. En primer lloc destaca el votant coherent. És un gènere de votant que es va extingir dramàticament a mitjan segle XX. Votava quasi arrossegat per una sort de sensatesa. Votava honradament, quasi per dignitat. Confiava plenament en la ferma estratègia d’un vot reflexionat. Feia llargues i pesades càbales, i finalment es decidia pel candidat que li inspirava més seguretat. A aquest votant extint li ho pot veure hui en entranyables fotografies en blanc i negre, exhibint satisfet, al costat d’una barquita, una truita recentment pescada de 240 quilos.

En segon lloc es troba el votant fidel. Aquest és un votant que va resoldre en la seua joventut a qui entregaria el vot i continuarà fent-lo passe el que passe. No importa quants esbroncs li dediquen —fins i tot des de la seua pròpia bancada—, li resulta indiferent el nombre de retrets que s’alcen al seu voltant recriminant-li la seua falta de lògica i el seu estúpid punt de vista: ell continuarà entregant el seu vot al seu senyor, i ho farà prosternat, amb la papereta aferrada entre les dents i abundants lagrimones en els seus ullets de corder. És un votant fàcil d’identificar, perquè posseeix totes les targetes descompte dels supermercats del barri. «Senta, cavaller, el candidat a qui vosté ha regalat el vot ha assassinat a tota la seua família, a tres veïns peruans i a un cunyat oriünd d’Antequera, i el que és pitjor: robava d’amagat a la seua àvia els diners del moneder». «Sí, bo, mire vosté… L’important és que no governe l’extrema dreta».

En tercer lloc està el votant cabrejat, el votant que trenca furiosament la baralla. És el votant que castiga eixe candidat en el qual altres vegades va confiar cegament. Vota hui per a aplicar un escarment, vota hui al postulant contrari sense importar-li el programa, vota al que més mal pot fer al seu antic favorit. És tal la seua decepció, el seu enorme desengany, que esgrimeix el vot rabiosament com una espasa flamígera, i la inserida en l’urna, mancant pa, per no afonar-la gustosament en la panxa del repugnant traïdor.

I es posiciona, en últim lloc, el votant que no vota. És aquest un votant complex, difícil de descriure. És un votant que se sent com si portara el maletí d’una bomba atòmica. S’autopercep com un superheroi resplendent. Per a ell, activar la bomba és precisament no activar-la. Està persuadit que salvarà el món occidental amb la seua feridora abstenció, amb la seua fuetada mortal. Creu que redreçarà la situació política del seu país, que corregirà els problemes de la seua agònica societat. Sap molt bé que un vot és una excusa, una arma que legitima al governant per a fer el que li done la gana, per a pactar en una cambra obscura amb qui li plaga, però ell, ah, amic, ho impedirà. Ell, vella rabosa votant, esquinçarà el tapet sagrat i a reinventar les regles de la democràcia. Es quedarà a casa el dia de les eleccions, atrinxerat triomfalment en l’excusat, i el món sencer, mancant del seu vot, esclatarà en mil «puñeteros» trossos.